Francesc Cabana
Quadern d’economia
El futur d’Europa
Ens hi juguem el futur d’Europa. El coronavirus serà el responsable d’un salt endavant o d’un salt endarrere. És segur que no quedarem com abans. Farem un pas més per a la creació d’una unió política, de caràcter federal, que integri els estats europeus, entre els quals m’agradaria veure Catalunya i Espanya, o un pas enrere, que suposaria mantenir una Unió Europea encarcarada, com la tenim, sense cap interès a crear-ne una d’autèntica. Val la pena repassar la història.
La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va enfrontar l’Alemanya nazi amb França, la Gran Bretanya, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg, la Unió Soviètica i satèl·lits. L’odi era profund entre uns i altres. El 1951 es fa un primer i modest pas per reduir aquell odi amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). Francesos, belgues, holandesos i luxemburguesos van seure a la mateixa taula amb els representants de l’Alemanya occidental. El 1965 es va crear la Comunitat Econòmica Europea. Oficialment, no hi havia odi entre ells, però uns records molt vius. L’Espanya del general Franco va demanar la integració a la CEE, però li van dir que, per ara, bons, ja que només hi acceptaven democràcies parlamentàries. Un cop mort el general Franco (1975), i amb una democràcia poc consolidada, l’Estat espanyol va entrar a la Comunitat Europea. Més tard, hi desapareix l’adjectiu econòmica i s’hi subratlla l’objectiu polític. Amb el canvi de segle, es fa un gran pas endavant amb la creació de l’euro, la moneda única europea. En queden al marge la Gran Bretanya, Suïssa –que sempre ha defensat la seva neutralitat– i Noruega, que viu molt bé gràcies al petroli que té a la seva costa. Ara la Unió Europea està formada per 27 estats, després de la marxa de la Gran Bretanya. Hi ha desaparegut l’odi, un fet que no valorem prou, fora dels que vam veure els panzer alemanys ocupant París. Hi ha simpaties i antipaties, però això també es dona entre dos pobles veïns. Ara un francès es passeja amb tota tranquil·litat per Berlín o Frankfurt mentre un alemany va a comprar pel Regent Street londinenc.
Després de la moneda única, que va sorprendre agradablement els qui som europeistes, cal anar a buscar una unió fiscal i laboral, a més de consolidar la financera, que està a mig fer. Això només s’aconseguirà si hi ha dos o tres líders polítics de les principals potències europees que vegin clar aquest futur d’Europa, forcin el canvi i superin la cantarella de protesta a càrrec d’alguns dels 27 estats actuals. Si no, Europa podria passar a una segona divisió econòmica.
El futur de l’economia mundial girarà al voltant dels grans blocs: els Estats Units, la Xina, Rússia i Europa, si segueix el camí iniciat pels fundadors de l’europeisme, que ha aconseguit posar fi a l’odi entre els països europeus i ha evitat guerres durant 75 anys per primera vegada a la història, eslaus al marge. El desastre provocat pel coronavirus tindrà, com ja s’ha dit, les conseqüències econòmiques d’una guerra. Unes conseqüències econòmiques que han arraconat les posicions legítimes, però poc ambicioses, i que podrien frenar la construcció de la Unió Europea. Aquesta Europa asseguraria un bon paper als estats que en formarien part –entre els quals, Catalunya–, que hi aportarien tradició, sentit de la innovació, coneixements tecnològics i l’experiència comercial de dues dotzenes d’estats federats. M’agradaria que els nostres fills i nets ho veiessin i hi treballessin, sota la nostra mirada reprovadora o de satisfacció d’un altre món més just que el nostre.