Opinió

opinió

Les regles del joc

No hi ha regles del joc o bé les que hi ha a penes es respecten i no hi ha cap organisme d'arbitratge amb capacitat per fer-les complir o per castigar l'infractor

La conseqüència és la desafecció, no només envers els governs i els polítics, és una crisi de confiança global

El respecte a les normes establertes és la base sobre la qual es fonamenta la convivència a les democràcies occidentals. Quan les normes són escrites, l'incompliment es fa més o menys evident i, en general, hi ha la possibilitat que un àrbitre apliqui un règim sancionador i que amb el càstig a l'infractor es retorni al punt inicial de respecte. Tanmateix, hi ha tot un seguit de normes no escrites i molt laxes el compliment de les quals depèn del moment i la bona o mala fe dels participants. Les normes han de tenir un marge d'interpretació més o menys ampli perquè la realitat no és mai estanca. Ara, quan es va més enllà de la interpretació plausible, quan els jugadors s'arroguen papers que no els pertoquen, encara que la sanció no estigui prevista, la convivència queda en entredit també i, segons com, d'una manera més greu. A mi em sembla que aquesta és una falla que afecta molts àmbits i professions i que és una de les causes de l'actual moment de desconcert i desori generals, de desafecció. En trobaríem exemples en la política, el periodisme o l'ensenyament, en l'àmbit públic i en el privat. Al capdavall, és un problema d'educació i de canvi de valors. Em penso que no hi ha marxa enrere i que la solució vindrà del sorgiment d'uns nous valors que retornin les relacions i fixin cadascú en el lloc que li pertoca perquè la convivència sigui menys feixuga i possible.

Salvador Cardús, en El desconcert de l'educació, un llibre de fa uns quants anys i que ja s'ha convertit en tot un clàssic, descriu el malestar existent a l'ensenyament per la relació de desconfiança mútua que s'ha generat entre els actors del procés educatiu, és a dir, els professors, els pares i els alumnes. Per a Cardús, malgrat que la resposta de manual gairebé sigui apel·lar a la pèrdua de valors, i encara que sigui cert que hi ha tot un seguit de valors que han entrat en situació de crisi profunda, el que de veritat ha succeït és que les regles del joc que hi havia establertes entre ells han deixat de respectar-se i el paper de cadascú, de professors, pares i alumnes, s'ha posat en qüestió sense que encara cap model alternatiu, cap nou reglament, l'hagi substituït.

El que passa a l'educació em sembla extensible a d'altres àmbits i a nivell general sense que amb això pretengui dir que es pot agafar com una plantilla a partir de la qual es poden analitzar tota mena de realitats distintes. Però en la mesura que l'escola no deixa de ser un microcosmos, no ens ha d'estranyar que moltes de les mancances i dels problemes que la sacsegen es reprodueixin en una escala molt més gran en el conjunt de la societat.

L'essència de la democràcia, o una de les essències, si més no, la més fonamental en tot cas, és l'equilibri de poders. Traduït, vol dir que cada un dels poders és independent l'un de l'altre i cap d'ells no s'arroga un paper que no li correspon. No només penso en els poders executiu, legislatiu i judicial. També tinc ben present la influència de la premsa, justament anomenada quart poder. Perquè sense una premsa lliure i independent, però alhora sense cap voluntat d'arrogar-se facultats que no li pertoquen, la convivència democràtica no és possible o, almenys, queda greument pertorbada.

No és el que succeeix avui. Treure el cap per la finestra i mirar què hi passa a fora permet observar un espectacle desolador. No hi ha regles del joc o bé les que hi ha a penes es respecten i no hi ha cap organisme d'arbitratge amb capacitat per fer-les complir o per castigar l'infractor. La conseqüència és la desafecció, no només envers els governs i els polítics, és una crisi de confiança global. Que el poder legislatiu serveix més els interessos dels partits que hi ha representats que no pas els ciutadans que l'han elegit, és un fet que ha acabat sent acceptat com a normal gairebé sense adonar-nos-en quan de normal no n'és gens. Un camí semblant ha recorregut el poder judicial, almenys pel que fa les altes magistratures i alguns dels jutges més influents.

És llavors quan el paper de la premsa apareix tan determinant, perquè s'erigeix en la baula única i darrera. La premsa no pot desertar del seu paper de garant de tot l'entramat institucional. El periodisme és un compromís amb la veritat, amb totes les cares que aquesta té.

L'espectacle que hi ha a fora, de la finestra estant, té un punt de desolació indiscutible. També resulta fascinant. Perquè es comprèn que no hi ha marxa enrere possible. D'aquest espectacle desolador i fascinant alhora en sorgirà un marc de convivència completament nou perquè molts dels comportaments actuals, de part dels actors que mantenen el rol de protagonistes, resulten del tot inadmissibles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.