Opinió
Xavier Rius Sant
Les lleis d’alarma i la crisi econòmica
Ningú no dubta que la majoria d’estats aprovaran nous marcs legals per combatre crisis sanitàries com la que estem vivint i per donar cobertura plena i més marge d’actuació a pràctiques que retallen drets i llibertats com el confinament i les geolocalitzacions. L’Estat espanyol no és la Xina, on tothom surt de casa amb un telèfon mòbil que indica on pot i on no pot anar, segons a quina categoria els han classificat, amb els serveis de seguretat que saben amb qui interactua. Però el 27 de març el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar un decret que aprovava una sèrie de mesures “per protegir la salut i la seguretat” que permeten de verificar en quina comunitat autònoma hi ha cada terminal de telèfon i els seus moviments i dona cobertura a un sistema d’autoavaluació mèdica similar al que va desenvolupar la Generalitat, a la qual cosa s’afegeix una geolocalització voluntària.
Els estats autoritaris, amb mancances democràtiques o amb governs populistes que feia anys que retallaven drets i llibertats, ho estan aprofitant per afeblir la separació de poders i les llibertats de premsa i d’expressió. A Hongria, Viktor Orbán ha aprovat una llei que li permet de governar indefinidament per decret i d’empresonar qui difongui informacions crítiques. A països àrabs que patien revoltes, com Algèria i l’Iraq, el coronavirus ha buidat les places, i ara que no hi ha dret a manifestar-se alguns dels seus dirigents han estat empresonats. Al Marroc, l’Iran, Jordània, els Emirats Àrabs i Oman, on els governs tenen la clau ràpida per fer apagades digitals, s’ha prohibit la venda de diaris en paper, cosa que també ha significat un cop econòmic que debilita encara més els mitjans independents.
Més enllà dels conflictes de competències i de l’ineficaç recentralització feta pel govern de Pedro Sánchez, tant el Procicat, el pla de Protecció Civil de la Generalitat, com els articles de la llei d’estat d’alarma de 1981, han quedat superats per les mesures que s’han hagut de prendre, que aquí, més enllà de certs incompliments de les normes de confinament, en alguns casos contradictòries, han estat majoritàriament obeïdes. El confinament a l’Estat espanyol és molt més estricte que els dels països del nostre entorn, i no s’ha permès ni que els nens surtin a fer un tomb, ni poder anar a córrer o caminar una estona en solitari. Resulta contradictori veure les llargues cues esperant per entrar en un centre comercial o una botiga i que no es permeti a persones amb patologies articulars, de sobrepès o coronàries, sortir a caminar. Restriccions que, sí algun particular o alguna associació de malats les portés als tribunals, probablement els donarien la raó, fet que forçaria el govern a rectificar, com va fer amb els nens autistes.
És d’esperar que, quan es trobarà la vacuna o el tractament, recuperarem la normalitat d’abraçar-nos. Però caldrà veure si les lleis i les eines de control que aprovaran els estats, en el context de la greu crisi econòmica i el malestar social que patirem, s’utilitzaran per vigilar on anem, amb qui ens trobem, el contingut dels missatges de WhatsApp que enviem i si seran utilitzades per empresonar dissidents.