I alhora atemoridor

Passen els dies i no em puc treure del cap les imatges de la Setmana Santa al Vaticà. La combinació de transcendència i ritus, l’obscuritat dels dies i la precisió de la llum. La magnificència de l’espai i la buidor de la nau, on destaca la geometria precisa de les rajoles, contemplada ara com un oceà brillant de marbre. La sumptuositat del baldaquí, amb aquells bronzes provinents del Pantheon, i l’esplendor de la Glòria de Bernini, encara més imponents en contradicció amb les quatre files de bancs on seuen, alternats, una desena de seglars, monges i cardenals.

Vull pensar –i així ho certifiquen les pregàries i els testimoniatges, les homilies i les oracions– que, més enllà de les cerimònies, executades amb la precisió habitual de la santa seu, bategava en l’esperit del papa, i de l’Església en general, la necessitat d’oferir consol per als creients, un clos de serenor en el res i un desig de justícia social per al futur.

El que transmetien les imatges, però, era tot el contrari. Era una mena de missatge apocalíptic, bellíssim en la tristor, concloent. La primera, i excepcional, benedicció urbi et orbi, abans de la Setmana Santa, mostrava el papa Francesc, tot sol, en un altar al mig de la plaça de Sant Pere, mentre plovia sobre Roma, dirigint-se al no-res. En la segona benedicció, la tradicional del dia de Pasqua, el pontífex s’adreçava a la nau central de la basílica desèrtica. Sol, també, caminant amb moltes dificultats. El Divendres Sant, Sant Pere estava fastuosament il·luminat, però rere l’altar hi havia una penombra estudiada que, si l’ajuntaves, amb la minsa assistència, et transportava a la missa escarransida d’un diumenge a la nit en una parròquia de pagès. En el viacrucis del mateix divendres, el papa apareixia com un punt de llum a la plaça i, més enllà, la foscor quasi medieval del seguici que resseguia, en cercle, les lloses emmarcades per la columnata de Bernini. Moments torbadors, retransmesos amb una idea d’espectacle. Fascinant i alhora atemoridor.