Militars, per descomptat

A hores d’ara és molt clar que la pandèmia de la Covid-19 ni és una guerra, com alguns ens volen fer creure cada matí, ni té fronteres de cap mena. Això sí, a pesar de ser un repte comú a escala mundial, cada estat l’ha afrontat com li ha semblat bé i, és clar, Espanya ho ha fet a la seva manera, projectant l’estil i la personalitat que porta gravats al seu ADN. Molta gent s’ha preguntat o exclamat els últims dies per la presència de tanta gent uniformada a les rodes de premsa del comitè tècnic o del gabinet de crisi, quan l’única cosa que de debò té rellevància en aquesta situació és el que ens diguin els metges i científics i, si m’estiren molt, la capacitat dels representants polítics (governs i parlaments) per adoptar mesures econòmiques que ajudin realment la població en aquesta crisi. Ni militars, ni policies, ni guàrdies civils hi pinten res; de la mateixa manera que tampoc els bombers, transportistes, farmacèutics, distribuïdors d’aliments o la Creu Roja, ens han d’explicar cada dia la feina que han fet, que amb tota seguretat és tant o més important que la dels uniformats. Però Espanya és així, l’autoritat uniformada sempre ha pesat fins i tot més que la civil. El mateix es pot dir del concepte Espanya, una; la unitat territorial de la resposta per molt que la lògica aconsellés fer diferències, tancant Madrid i aïllant Catalunya; la unitat poblacional injectada a la vena en cada discurs i amb una campanya institucional que costa el mateix que un milió de tests ràpids de la Covid-19; i el comandament únic, perquè el poder és un i és a Madrid, encara que la Constitució expressi el contrari, encara que sigui contraproduent per al sistema sanitari –que és federal– i encara que després s’hagin de muntar deu conferències de presidents autonòmics per seguir aparentant que Espanya és el país més descentralitzat del món. I per rematar l’estil colonial que ho impregna tot, la lliçó de supèrbia del ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, menystenint el criteri dels experts i epidemiòlegs que assessoren el govern català, que sempre han aconsellat el confinament dur, perquè tenen “un coneixement limitat, clarament menor que el que tenim nosaltres”.