A la tres
Ni dret a discrepar
“Una determinada esquerra encara manté la vena autoritària que tant ha marcat els seus partits en la història
La crisi del coronavirus ha deixat en evidència moltes coses. Entre altres, per exemple, que l’Estat i la Generalitat, com molts altres governs arreu del món, no estaven preparats per fer front a una pandèmia com l’actual i que hi havia importants deficiències en els sistemes de salut i en les llars de gent gran.
També ha fet aflorar tensions territorials arreu –que aquí ja coneixem de sempre– i que els enfrontaments entre els governs centrals i els executius regionals, per molt que aquests tinguin rang d’estat, com és el cas dels EUA, són a l’ordre del dia. Les crides a la unitat, a fer pinya, a la recentralització de les decisions importants, s’escolten a tot el món i van des del mando y ordeno espanyol o la reivindicació de total authority del president nord-americà Trump, fins a altres variants més fines i jacobines com les del president francès Macron.
Enmig d’aquest fer pinya al voltant del govern central de torn, sorprenen, en el cas espanyol, l’aparició de nombroses veus absolutament intolerants amb la discrepància. Veus que aprofiten qualsevol altaveu que tenen a mà, més en aquesta època de xarxes socials desbocades, per menysprear, menystenir, ignorar, vilipendiar, desqualificar –i més verbs d’aquest nivell que se li puguin acudir al lector– l’enemic polític.
A Catalunya, on des de l’inici de la crisi el govern ha discrepat amb duresa, però amb respecte, de la gestió de l’executiu espanyol, les desqualificacions han estat importants. I no només per part d’opinadors més o menys acreditats i coneguts de l’òrbita socialista i dels comuns, sinó des dels mateixos dirigents d’aquests partits.
És com si una determinada esquerra, i més ara que s’ha fet declaradament espanyolista, no entengués el dret a la discrepància, a mantenir, en llibertat de debat, diferències amb el govern del PSOE i Unides Podem, per molt que estiguem en una greu crisi. Com si, de cop, els sortís aquella vena autoritària de llarga i consolidada tradició en els partits socialistes i comunistes, i en alguns dels seus règims d’infausta memòria.
