De reüll
Dies d’espera
Vivim junts gràcies a les tecnologies, però separats per la distància física
El meu carrer és buit la major part del dia. Sense infants ni gent gran. Dies d’espera. Amb sensació que el temps s’ha aturat. El silenci a la ciutat és més silenci. Encara que aquesta setmana s’hagi reprès parcialment l’activitat laboral. Quanta gent ha d’anar a treballar fora de casa? Penso en aquella frase de Mark Twain, “hi ha tres classes de mentides: la mentida, la maleïda mentida i les estadístiques”, que ens recorda Quim Torra a El quadern suís, un dietari ple de reflexions polítiques escrit just abans de ser president. Aquest relat, que està molt ben lligat, repassa la seva estada a la confederació alpina mentre treballava per a una companyia internacional d’assegurances. Un exiliat de luxe, que reviu l’exili català a Suïssa de la postguerra durant uns anys grisos.
Potser aquest mesos de confinament ens converteixen en exiliats interiors? No ens podem queixar quan sabem que la pandèmia ha fet que milers de persones hagin perdut la vida. Molts de nosaltres encara som a casa i podem establir prioritats amb la nevera plena mentre vivim en una mena de living apart together, com aquelles parelles que estan juntes però cadascun a casa seva. Ens passem un part del dia connectats a través del mòbil i l’ordinador. Trucades, videoconferències i xats omplen la nova rutina. Tapem el silenci exterior amb les paraules properes tot desitjant que els carrers tornin a estar plens de nens i nenes, d’avis i d’àvies.
