Crisi del capitalisme?

Benvolguts lectors; a l’inici de la sisena setmana de confinament, a causa de la pandèmia de la Covid-19, considero que seria profitós que es tractés (obrir un debat) de la possible crisi del capitalisme (ho deixo per l’ex en interrogant) en aquest ja històric 2020.

Doncs bé, per alguns autors (economistes) el capitalisme és/serà etern, per la seva gran capacitat d’adaptar-se al medi, en el temps i en l’espai. Però per d’altres té els dies comptats pel seu potencial autodestructiu. Precisament, un economista català molt mediàtic és dels pocs que han concretat. És a dir, assenyala l’any 2061 com la fi del capitalisme, sobretot perquè les matèries primeres s’exhauriran. Arribat a aquest punt potser caldria parlar de crisi dels capitalismes i/o lluita entre ells. D’aquesta manera podríem esmentar una subdivisió clàssica entre capitalisme renà (centreeuropeu germànic) o manchesterià. També, per denominació geogràfica, capitalisme asiàtic (sobretot xinès) capitalisme nord-americà (força vinculat al capitalisme manchesterià) i capitalisme europeu (amb diferents branques). Si ens centrem en Europa, penso que a partir d’ara qualsevol capitalisme, qualsevol economia haurà de ser inclusiva i sostenible com antítesi a una antiquada economia extractiva i especulativa. No hi ha dubte que en la post-Covid-19, es parli o no es parli de capitalisme, cal transformar Europa en una economia a escala humana i sense carboni. Les temptacions maldestres del “curt termini” peti qui peti i la continuació de la dependència europea dels combustibles fòssils seria terrible per al Vell Continent. Ara i aquí és urgent implementar la Green New Deal.

En síntesi, la crisi sanitària, humanitària, econòmica i política de la Covid-19 ha de sacsejar els escenaris polítics granítics europeus. L’austeritat malgirbada, la qual va significar profundes retallades de la sanitat pública, provocades per una ideologia d’un neoreaccionarisme conservador i un mercantilisme desbocat, s’ha d’aturar en sec. Ha arribat el moment d’una nova racionalitat social: invertir molt més en formació als treballadors i millora de les condicions laborals. Cal bastir una ideologia de futur més sostenible i inclusiva, que a mitjà i llarg termini serà més productiva.