Confinats (II)

Un mes. Portem un mes i seguim confinats, seguim a casa intentant, primer de tot, no alimentar el virus, no donar-li avantatge, i és que seguint els consells dels experts no hi ha dubte que la millor opció és minimitzar riscos. Un mes, ja fa un mes que tot ha canviat, però no sabem si momentàniament o per molt de temps, hàbits i maneres de veure el món. Un mes, portem un mes i no sabem quant queda d’anormalitat o de nova normalitat, som a la meitat del principi d’aquesta situació que ens genera tristesa per les morts, por per les persones més vulnerables que estimem i esperança, perquè puguem girar full com més aviat millor. Un mes, ja fa un mes que mirem gràfiques, escoltem epidemiòlegs, opinem a tort i a dret de cada hipòtesi mèdica i intentem trobar mascaretes i guants a farmàcies sense estoc. Un mes, ja fa un mes que esperem que arribin els tests, i mentre centenars de persones han mort per la Covid-19, la resta ens morim de vergonya i d’impotència i ens en fem creus: ni estàvem preparats ni hem sabut reaccionar de forma ràpida, contundent i eficaç.

Des de casa, hem fet cursos accelerats de cuina, hem mirat sèries, hem fet dissabte diverses vegades, hem maleït la situació, hem aplaudit els sanitaris, ens hem emprenyat (molt) davant de compareixences governamentals, hem patit i hem fet el cor fort per cada ambulància que sentíem, hem anat a comprar amb una sensació inaudita, hem fet moltes videotrucades a amics, familiars i companys de feina, perquè volem seguir connectats, perquè necessitem el llaç humà, saber que la nostra gent hi continua sent i transmetre que nosaltres també hi som. I, per fi, comencem a parlar de desconfinament i sembla que surt el sol, encara que sigui molt a poc a poc, encara que sigui hiperesglaonat, encara que vagi tot al ralentí, percebre que això es pot acabar ens dona vida i comparem els escenaris de la Xina i d’Itàlia, i veiem països que n’han sortit més ben parats, com Portugal, i evidenciem escenaris que es repeteixen al nostre com als Estats Units.

Un mes i el debat diabòlic d’economia o vida, quan realment sense vida no hi ha economia i sense economia hi ha una mala vida. Com ho fem? Hi ha un punt d’equilibri? Un mes a casa intentant implementar el teletreball, milers d’ERTO i empreses que fan figa, buscant solucions i nous enfocaments per al futur empresarial que ja s’atansa, llegim milers d’anàlisis, mirem les borses cada dia, especulem amb una recuperació de V, d’U i de L, però mentrestant no hi ha recuperació, imaginem quan podrem tornar a viatjar, quan es reprendrà l’activitat i, alhora, se’ns apareix la paraula rebrot i ens sentim atrapats en un bucle desgastador.

Un mes després ens preguntem: ¿què n’aprendrem de tot plegat? ¿Invertirem més en ciència i menys en despesa militar? ¿Qui trobarà la vacuna? ¿Cuidarem més la natura? ¿Canviarà el model d’educació i de cures a la gent gran? Un mes i tenim moltíssimes més preguntes que respostes, mentre tenim unes ganes boges de tornar-nos a abraçar i fer-nos petons i intentar ser la millor versió de nosaltres mateixos, perquè això no ens torni a passar.