Deixar que la vida vessi

La nostra experiència del món exterior avui té l’amplada d’una finestra o un balcó. Alguns afortunats poden expandir-lo fins a traçar el perímetre acotat d’un jardí o d’una terrassa, encara que sovint aquesta darrera denominació, en el llenguatge immobiliari, emmascara una classe de balcons més espaiosos que et permeten, no només abocar mig cos enfora, sinó posar-hi també, amb els geranis i les clavellines, un joc de taula i cadires d’aquelles de campanya. Molts altres, però, no tenen ni aquesta petita obertura per sentir que formen part d’alguna cosa que abans –abans de ser-ne expulsats per la pandèmia– en dèiem ciutat. Em pregunto quants dels arquitectes que van projectar certs barris per acollir-hi els excedents de la immigració hauran passat el confinament en les estretors d’uns pisos com aquests. Deixem-ho aquí. En qualsevol cas, la lliçó dels primers dies va ser que la reclusió podia ser una oportunitat, no només per al lleure –per als qui se’l poguessin permetre, és clar–, sinó també per al pensament. A falta d’una vida al defora, i tot el que comporta d’imprevist la trobada amb els altres (“si la vida no vessa, no és vida”, diu el teòleg José Tolentino Mendoça), la immobilitat forçosa podia estimular l’interès de mirar endins, de créixer per a un mateix i formar-se per al que havia de venir, fos el que fos. A tothom li van agafar unes ganes boges de llegir, fins i tot gent que no tenia més llibres a casa que els que durant una temporada regalava el diari els diumenges. D’altres es van proposar estudiar, apuntar-se a algun curset en línia, aprofundir en una segona llengua, endreçar els armaris, netejar d’una vegada els vidres de la cuina. El nombre d’adeptes al ioga va créixer més que el dels fanàtics de la musculació. Passat un mes llarg des que va començar l’aïllament, la cura domèstica es consagra ara, sovint amb un assaig de paròdia que no aconsegueix enganyar la nostàlgia, a reproduir a una altra escala els hàbits dels quals ens havíem hagut de desprendre; la feina, per damunt de tot, amb un règim horari que, no distingint l’oficina de la llar, ens té disponibles de dia i de nit. La suspensió de l’ordre de coses que coneixíem no ha instaurat una quotidianitat alternativa, més conscient, calmosa i reflexiva, sinó una exacerbació del record del que havíem estat. La televisió i les xarxes socials posen en circulació diàriament gravacions casolanes del simulacre: criatures fent classe al menjador, amics que queden en streaming per compartir l’aperitiu, famílies en banyador rememorant al sofà un dia de platja. La gran pèrdua de tot plegat és la mirada dels altres, davant els quals escenifiquem la mateixa fal·làcia que els polítics han batejat com la “nova normalitat”: el vell viure embastardit com a únic horitzó possible.