Vuits i nous
“«El niño suena»”
Dimarts vam contribuir a l’ordenat desconfinament fent venir la dona de fer feines. Es diu Sandra. Totes les precaucions van ser preses. La tenim donada d’alta a la Seguretat Social. És de Colòmbia, on s’està construint una casa i on volia anar ara a visitar les obres. Li hem pagat cada setmana com si hagués vingut. Altres clients han fet igual, però ha hagut de recórrer a la Creu Roja per poder menjar. Després d’un mes, nosaltres ja no arribàvem als racons. La presència de la Sandra urgia. Utilitza amb molta profusió l’amoníac. Sense amoníac no fa res. Li dic: “Se’t cremaran els pulmons.” Riu. La setmana passada se’ns va embussar una aigüera. Hi vaig aplicar amoníac com veig que ella fa. Al cap d’uns minuts tossíem i vèiem visions. Millor confiar en els professionals de la dosi justa. Si no, ara ocuparíem llit al servei d’urgències, i no pel coronavirus.
La Sandra ve un dia a la setmana, però en aquesta mateixa casa on visc la família havia tingut “minyones” les vint-i-quatre hores del dia, a tota pensió i amb habitació per a elles. Tot venia del “pirata” –en realitat, corsari i encara amb més precisió, home de negocis– que l’havia fundada tornant de l’Argentina. Tenia tres i quatre criats al seu servei, potser més. Els seus hereus se li van cruspir la fortuna, però no van prescindir mai de la minyona a tot estar, ni que fos una. Els pares, primers de la família que van treballar, no guanyaven gaires diners, més aviat van conèixer moments de penúries, però mai els va passar pel cap no tenir minyona. Deia Llorenç Villalonga: “Puc prescindir del cotxe però no del xofer.” Nosaltres ens vam estar de llagostes, filets i viatges, però mai de la minyona. Feia els llits, cuinava, anava a comprar el pa... La de presència més prologada a la casa va ser la Pepa. Era d’Osuna, a Sevilla. Al final, per por que se n’anés i també per edat, no feia gairebé res. La mare s’ocupava de la casa quan tornava de la fàbrica. Mirava la televisió amb nosaltres. Gran persona. Ens la vam arribar a estimar molt.
Molt abans de la Pepa hi va haver la María. No la recordo perquè jo era un nadó. El pares em mantenien en un bressol a la seva habitació. De vegades eren al menjador i no sentien que plorava. La Maria obria la porta i els deia: “El niño suena”. L’expressió es va fer cèlebre a casa. Van passar els anys. Quaranta o més. Jo vaig ser invitat a participar en tertúlies matinals a la ràdio. La mare sintonitzava un receptor de la tauleta de nit per sentir-me. El pare obria un ull i deia: “El niño suena.” I anar sonant, fins ara, amb articles i històries com aquestes.
El meu fill, casat amb una argentina (els argentins són un etern retorn, en aquesta casa), viu al pis de sota. De vegades sento plorar el net, que té cinc mesos. “El niño suena”, em dic.