No ho dic jo...

Josep Maria Mainat, un freak de la ciència, tenia una secció a TV3 que es deia No ho dic jo, ho diu un estudi. Era una ironia sobre l’efecte aura. La teoria del psicòleg Edward Thorndike que diu que ens pensem que la gent amb algun títol sua infal·libilitat. No ho dic jo, ho diu un estudi. Traslladat a l’actual context és “no ho dic jo, ho diu un científic”. O un epidemiòleg. I els nostres polítics, espantats, han decidit amagar-se darrere l’efecte aura dels científics. Doncs mirin, no. Els científics no decideixen sobre els nostres drets i llibertats, la suspensió dels quals no és clar que estigui emparat per l’estat d’alarma. Ho estan decidint els polítics. I hauran de respondre’n els polítics. Els que actuen com a energúmens no són els científics. Són policies locals, com els de la Bisbal, dotats d’un poder pel qual molts demostren no tenir ni idea del que deia l’oncle de Peter Parker. Els censors no són els científics. És el cap de l’estat major de la Guàrdia Civil José Manuel Santiago, qui, per cert, ha tret ETA per primera vegada en aquesta crisi. Els partidaris de Fernando VII, aquells que cridaven “muera la libertad, vivan las cadenas”, no són els científics. Són els polítics. Bé, i alguns ciutadans. Són els polítics els que decideixen l’absurditat dictatorial de no deixar-nos passejar lliurement, mantenint les mesures de seguretat, com si una estranya mutació fes diferents els sapiens d’aquesta península que els que viuen a Alemanya. No són els científics els que prenen decisions pensant que tothom viu a Madrid. O Barcelona. Els centralistes són els polítics, d’allà i d’aquí. A veure si algun alcalde pensa per ell mateix i aixeca la veu. No són els científics els que decideixen que els nens –fins a 14 anys!– poden anar al súper o a la farmàcia acompanyats –cosa que ja podien fer– però no estar a l’aire lliure. Ho decideixen els polítics. Així que potser ha arribat el moment de pensar si no és millor que algú plegui. I no ho dic jo, ho diu un científic. Bé, més d’un.