Tribuna
La riuada de l’endemà
La crisi actual s’emportarà com una riuada la classe política que no l’ha sabut gestionar. Malgrat les enquestes d’opinió governamental, hi ha enquestes independents que ja indiquen que la valoració negativa de l’actuació del govern socialcomunista espanyol no és gaire bona. La persistent sobreactuació militarista –amb confessions públiques increïbles dels comandaments militars– en les rodes de premsa ha mostrat la pitjor cara de l’esquerra espanyola. Que els comunistes tenen predilecció pels militars és evident, només cal veure els règims que admiren i que imposen la militarització de la vida pública.
Eugeni d’Ors va escriure sobre el capteniment de Mussolini i va afirmar que “pertanyia a la cinematografia” per destacar-ne el que tenia d’espectacle i de retòrica. Des de llavors només altres governs totalitaris van imitar-lo. L’inesperat, doncs, ha estat l’esperit casernari dels socialistes d’ara i de molts columnistes i tertulians que, malgrat vestir de civil, s’han llevat del llit al so de la música militar. El pitjor error que ha comès Sánchez és oblidar la lletra d’aquella cançó antimilitarista que cantava Paco Ibáñez i que corejaven els antifranquistes. El relat governamental s’ha impregnat d’una sentor a mort que la presència dels tricornis ha incrementat. Si a això hi ajuntem els constants canvis de criteri de Pedro Sánchez, que mentre un cap de setmana es negava a prendre una mesura, a la setmana següent l’havia de prendre tant sí com no, el futur d’aquest “govern progressista” no és gaire esperançador.
No ha estat l’únic govern que s’ha equivocat. Diversos consellers de la Generalitat tampoc no van estar gens encertats en començar a notar-se els efectes de la pandèmia a Catalunya. Gairebé es carreguen la reacció, potser inesperada, però a vista de tothom ha quedat clar que encertada, del president Quim Torra, que de seguida va atendre les recomanacions dels viròlegs més prestigiosos que té aquest país. Torra no té cap futur polític perquè l’amenaça d’inhabilitació és ben real i l’Estat l’executarà, ara amb més ràbia que mai. Potser perquè li manca el càlcul que sempre condiciona els polítics, Torra ha tingut una de les reaccions més polítiques que no s’havien vist fins avui. També pot ser –jo gairebé que ho asseguraria– que l’hagi tingut per la seva condició d’humanista, d’home de cultura i de pare de família amb diversos problemes de salut a la llar familiar.
L’allau de periodistes suposadament independents que s’han abraonat contra Torra demostra fins a quin punt els cou el contrast entre un govern, el de la Generalitat, que amb totes les mancances que es vulgui (per començar la del desori sobre com comptar el nombre d’afectats per la Covid-19) ha demostrat un tarannà democràtic i solidari (Torra no ha fallat a cap de les trobades telemàtiques amb els altres presidents autonòmics) que contrasta amb la imatge autoritària i nacionalista d’un govern espanyol autoproclamat progressista.