L'ombra d'Aznar és allargada

Els ajuntaments seran les institucions que sortiran de la crisi més malparades. Ha passat sempre. La particularitat de la nostra crisi és la bombolla immobiliària. L'origen d'allò el sap tothom: es van ajuntar la gana i la fam. La gana dels ajuntaments per obtenir finançament. I la fam dels especuladors per fer diner fàcil. La fam dels municipis –la crisi del finançament local–comença quan el govern de José María Aznar va aprovar l'11 d'octubre del 2002 la supressió de l'IAE per al 93 per cent dels que el pagaven. Les conseqüències van ser nefastes, ja que els ajuntaments es van haver de buscar la vida cap a altres costats. Les bases per obtenir recursos ja estaven posades. Per això, hauríem de dir que l'embrió del problema es genera abans, el 1998, amb la llei del sòl d'Aznar, que va augmentar l'oferta de superfície urbanitzable. Diria que són causa i efecte. Les conseqüències han estat nefastes a tots els nivells: econòmic, mediambiental i estètic. Dic estètic perquè, com sap tothom, el gust de l'especulador és dubtós. Me l'imagino bronzejat, amb els vestits fets a mida per un sastre de l'Horta, amb un penjoll d'or gruixut, amb un anell amb pedra, amb un cotxe immens i caríssim, conjuntat amb una paia recautxutada. I potser n'hi ha de discrets, no ho dubto. La prova que els ajuntaments havien de guanyar les peles via plusvàlues, per requalificacions, i IBI, l'explica un estudi del BBVA el 2007, els impostos que provenen del sector de la construcció i l'habitatge aporten un 9,5% dels recursos econòmics totals de l'Estat. I un terç dels ingressos dels ajuntaments provenen de la construcció i l'habitatge. Quan la crisi s'haurà acabat, les corporacions locals s'hauran de tornar a buscar la vida. I ja tremolo, perquè el problema del finançament persisteix. No l'han resolt ni els que presumeixen de municipalistes.