Ens ha deixat en pilotes

Cap sorpresa. Res de nou. El delator de rivals polítics en un context totalitari increpa nens autistes amb el gest d’un Savoranola analfabet més papista que el papa. Ja el coneixíem. A l’altra vorera, la fermesa rutinària d’un sanitari anònim ens transmet la màxima d’una filòsofa alemanya en què se’ns recorda que en situacions excepcionals només les persones extraordinàries prenen decisions normals. Tampoc ens sobta. Els esguards sospitosos, els verbs tallants, i els gestos distants del que veu el pròxim com un virus amb cames, són els mateixos dels que abans del merder et clavaven un moc per si de cas. No ha variat l’amargat, la diferència és que ara només parlen amb la mirada. D’altra banda, la persona encarregada de la caixa del supermercat que fa dos mesos em brindava un comentari afable al final d’un dia de merda per fer-me sentir al centre de quelcom, alça les galtes per sobre la màscara per preguntar-me amb un to sorneguer si els nens m’han destrossat la casa. Adoració absoluta. L’abraçaria per donar-li les gràcies mil i una vegades enfront de polítics sense lideratge, mediocres alçats per l’endogàmia orgiàstica dels partits, que citen frases tretes de context de Churchill i Kennedy per donar lucidesa a la seva aridesa intel·lectual. Res a fer-hi. Buidor absoluta. Mentrestant, els nostres pares i mares, els avis dels nanos, ens pregunten si prenem mesures amb una mostra de mala lectura de la pandèmia fruit de l’amor encegador cap als fills. Sempre els altres i després ells. Res s’altera. Seguim. Els ultraliberals que abans-d’ahir renegaven de les subvencions pels que no havien tingut l’habilitat de ser tan collonuts com ells, ara cerquen les petjades de l’Estat per rebre una manta gratuïta per tapar-se el cul, ja que a la nit, si tens el paner a l’aire et pots constipar i llavors el moc t’acaba penjant. Els tenim situats també, i és enmig d’aquest collage on cadascú es mostra sense embuts, que els veïns del si necessites qualsevol cosa t’obsequien amb cinc minuts de conversa diària per fotre la conya, oferir-te el gos, i brindar-te, al cap i a la fi, l’oxigen mental provinent de l’escalfor dels teus. En definitiva, si pensem fredament en la reacció de l’entorn acabarem confirmant les intuïcions que teníem en època de bonança sanitària, i veurem que l’única cosa bona que ha fet la Covid és deixar-nos a tots en pilotes. Ja no tenim un llençol per tapar-nos, la bondat és bondat i la misèria és misèria, i entre les bambolines d’aquest panorama torna l’eco de l’Aute provinent de la quietud d’un carrer qualsevol cantant allò de “Pero no me hagas caso, lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo”. Aute sempre, i ara, més que mai, sobretot si has tingut la sort de llegir aquesta columna a les quatre i deu.