«No hi ha cap dubte que, als setanta, Barcelona va ser un altre país»

–«No, l'actitud rockera té a veure més aviat amb defugir els convencionalismes i viure la teva pròpia vida. Ara bé, llançar un televisor des d'un balcó, sempre que sigui antic i de tub, és una cosa que posa.»

–«Sí, però no recordo cap altercat especial. És un exagerat. Sí que és cert, però, que durant la meva vida, per aconseguir un aplaudiment, he hagut de lluitar contra molta gent que em menyspreava, i més en aquella dècada, la dels setanta, quan el rock no estava massa establert.»

–«A dir allò que diuen a l'exèrcit: ‘senyor! sí, senyor!' Quan van instal·lar una secció de discos, però, va ser la salvació. Va ser com si, en ple naufragi, em llancessin un salvavides. Vaig descobrir el That's all right Mama i el King creole d'Elvis Presley... Si el meu pare no m'hi hagués enviat d'aprenent no sé què se n'hauria fet, de mi. Potser hauria vingut a Barcelona a buscar-me la vida i tot.»

–«Com una terra de promissió. Entrar a Barcelona era entrar a Europa. No hi ha cap dubte que, als setanta, va ser un altre país.»

–«L'Himno a la alegría em va donar diners i, per tant, poder i llibertat. Va ser capital en la meva vida, ja que em va permetre utilitzar els diners per aprofundir en l'ofici i tenir criteri. Fins aleshores em trobava amb la desesperació de no poder interpretar en directe cançons gravades amb trenta violins com el públic esperava.»

–«Sí, va ser en l'any del cometa Halley: el 1986. No he estat mai mitòman perquè sé perfectament com sóc jo en realitat, i si la gent que admiro són com jo... anem espavilats! Treballar amb Tom Dowd, però, va ser un regal inesperat. La companyia, en una d'aquelles decisions absurdes, volia que gravés un disc ‘internacional'. Venia discos per tota l'Amèrica llatina però sabia que al mercat nord-americà era impossible sense posar-se en el terreny de Julio Iglesias. Era una època en què hi havia diners i, per tant, vaig acabar treballant amb algú com Dowd, que t'explicava batalles com, per exemple, la casualitat que va fer que no es matés en l'avió d'Otis Redding. Quan el vaig conèixer estava gravant amb Eric Clapton a l'estudi de Phil Collins. Vaig dinar amb tots tres i ho vaig passar molt malament, perquè pensava: ‘què coi fas, Miguel, en tot aquest sarau?' Procurava no obrir massa la boca perquè no s'adonessin que jo era un músic de pacotilla... Treballar-hi va servir, però, per confirmar que jo no podria estar en el mercat anglosaxó. Què podia vendre jo als inventors del rock? L'única opció era tocar l'Himno a la alegría a Las Vegas amb orquestra.»

–«Sí, sí. És, altre cop, allò que dèiem de la llibertat. Vull dir adéu quan encara puc dir-ho i quan crec que he de dir-ho.»