La desescalada

Després de 45 dies seguits de confinament, avui més d’un milió de nens de menys de 14 anys podran sortir una hora al carrer. Ha estat una decisió lenta i controvertida, fruit de moltes especulacions, comunicada erràticament i amb incongruències que generen inquietud a les famílies, per exemple què passa amb els adolescents. Segons el govern espanyol, un noi de quinze anys pot anar sol a comprar al supermercat o a la farmàcia, però en canvi no pot fer una sortida diària a passejar amb un adult.

Deixant al marge els aspectes concrets de la mesura, és innegable que la proposta del govern espanyol s’ha anat aproximant, a cada modificació, a la proposta inicial que feia la Generalitat; encara que no hagi tingut en compte la idea d’establir unes franges horàries, per la resta encaixa molt més en la proposta que es feia des d’aquí que no pas en la idea original que es va llançar inicialment des d’allà, cosa que demostra com de feixuga és la gestió centralitzada des de Madrid.

Quan l’emergència sanitària hagi passat haurem d’analitzar com, amb l’excusa de la pandèmia, l’Estat ens ha aplicat un 155 encobert, deixant la Generalitat sense competències ni tan sols per decidir com i quan han de sortir els nostres fills de casa. I caldrà analitzar també com s’han utilitzat les forces armades per defensar una idea concreta d’Espanya. I com s’ha aplicat al peu de la lletra la llei mordassa que el govern de Sánchez i Podemos prometia derogar.

De moment, avui viurem el primer pas de la desescalada, un pas crucial per als qui tenim fills petits. L’episodi del desconfinament dels nens hauria de servir per reivindicar que els territoris i els municipis tinguin més marge de decisió en tot el procés que tot just ara comença: les decisions polítiques, sobretot aquelles que afecten la quotidianitat, com més a prop es prenguin de la gent, millor.