Veient invisibles, només ara

Noten que, a hores d’ara, la gent encara es defuig, fins i tot amb la mirada? Observem carrers buits i silenciosos. Vivim en un cert somni? Experimentem situacions sorprenents, obligats per les circumstàncies. Té quelcom de bonic, tot això? Més avall els diré que sí, però permetin-me referir-me ara a Aristòtil, que ja al segle IV aC descrivia com una condició d’allò que és bell la seva mida, unes dimensions limitades, ja que només així ho podem percebre. Una obra d’art ha de ser “agradable i fàcil de comprendre perquè és contrària a allò infinit i perquè el receptor creu gaudir de quelcom complet i definit davant seu”. Si no ho veiem, res! Ha de cabre en la nostra mirada: “La bellesa radica en la dimensió [...], que ha de ser abordable per la vista, de la mateixa manera que en els arguments hi ha d’haver una extensió que sigui abastable per la memòria.” Només raonem o gaudim d’allò que cap al nostre cap. I la Covid-19 ens ho ha fet fàcil, proper.

Justament ara, aïllats de l’entorn habitual de relacions, treball, vibració, estrès i bogeria, ens adonem del que abans se’ns feia probablement invisible. Potser algú de vostès sí que meditava: la solitud, el silenci, la por a un enemic discret, el pas de les hores, els espais públics abandonats. Però sovint dansaven a un ritme massa esperitat.

Gaudim amb aquells tòpics guions del cinema on algú viatja a un altre destí, ha de venjar una injustícia o queda embolicat enmig d’un conflicte sentimental. En qüestió de pocs minuts cinematogràfics, va de l’alegria a l’angoixa, o de l’esforç a la felicitat. I, de ben segur, puja o baixa d’estatus. En aquest “confinament” visualitzem –captem, vivim– el que abans era –tot i que real– absolutament “transparent”: es fa visible l’invisible. Aquesta, segons Marina, seria una de les funcions de la filosofia. Em fixo només en tres àmbits: llar, família, feina. A casa haurem retrobat racons oblidats, calaixos dels mals endreços, petits plaers casolans dels quals mai gaudíem. Ja estem redissenyant –i no només els arquitectes– els espais domèstics. A les famílies –siguin nuclears, reconstituïdes, patriarcals, monoparentals o “inexistents”– hem exercit clarament la creativitat: l’acompanyament, la mirada comprensiva o tensa, la paciència i el plaer. Potser abans hi invertíem menys estona o prioritzàvem altres aspectes com el “No t’importo?” o “No ets mai a casa”.

Del treball s’ha escrit ja força: potser el teletreball substituirà espais físics i l’apocalíptica davallada de molts consums –les despeses no vitals– ens farà reinventar-nos. Podem estalviar, però es pot viure sense la percepció física de col·legues i clients? Distingirem entre vida privada i feina sense creuar la ciutat? I com es tractaran amb dignitat els centenars de milers de nous aturats?

Ves a saber si potser som només biologia evolutiva, o fills d’un Déu amorós, o una autorealització des d’una originària llibertat mancada d’essència, o ànimes platòniques allotjades en contenidors físics. Sé que els “invisibles” que ara estem veient són també reals. La pregunta filosòfica és ben senzilla: la pandèmia ens farà millors persones?