Molts déus Esculapi

Va, que un dia és un dia! Avui et parlaré d’una persona que m’és molt propera. Es diu Lluïsa. L’altre dia em va enviar una fotografia des de la feina: una gran bossa d’escombraries fent-li de bata, guants de veterinari i unes ulleres de ves a saber què. S’abraçava a uns estris cablejats com si se’ls volgués menjar a petons. A sota, un comentari: “Avui, torno a ser endoscopista. Quina il·lu!” Em va venir al cap el començament del film M.A.S.H., de Robert Altman (gràcies, Josep M.Sebastián, per recordar-me el títol). Uns cirurgians militars operen en un hospital de campanya. Mentre van tallant hemorràgies i amputant membres, fan bromes, canten i vociferen procacitats. No saps si riure o esgarrifar-te’n. Qui va dir allò que l’humor no és res més que un recurs per amagar la por que et fa la realitat? Por del que et pugui passar. Por del que pugui passar a un altre sota la teva responsabilitat. La Lluïsa no va ni acabar la quarantena a què la van obligar els seus superiors: va haver de reincorporar-se a l’hospital on treballa perquè la situació era desesperada. I va haver de desenterrar manuals per posar-se a estudiar pneumologia a tot drap. Avui, a Catalunya, tenim una plantilla de pneumòlegs especialistes i una reserva de pneumòlegs que s’hi han hagut d’especialitzar a cuita-corrents. I tenim, sobretot, un exèrcit amb bata blanca que s’ha empassat moltes llàgrimes i ha tret força per a l’humor. Però l’esforç ha estat tan inhumà que ara soc jo qui agafa por per ells. Tot plegat, passarà factura als metges i infermers més joves? Patiran alguna mena d’estrés posttraumàtic, tal com em vaticina un metge amic que ja és veterà? Parlo de la Lluïsa, que m’és tan propera. Però la Lluïsa es diu també Eli, i Èlia, i Cristina, i Quim, i Diana, i David, i Marta... Es diu tots els noms escrits a la targeta identificativa que penja per sobre d’una bata blanca o d’un equipament d’infermeria i altres serveis hospitalaris. Parlo de gent d’una sola peça que ara rep aplaudiments des dels balcons. Doncs bé, potser seria millor demanar-los què els agradaria que féssim. Potser ens dirien que no, que continuem fent l’onada a en Messi i que per a ells ens guardem una mica de solidaritat, que exigim la seva dignificació laboral i professional i que no ens comportem com energúmens quan arribem carregats de lleis a la seva consulta perquè ens curin el gra que ens ha sortit al nas.