Servitud voluntària

No estava segura d’haver-ho escoltat bé i he hagut de recuperar la notícia, però sí, es veu que entre les possibilitats de negoci que haurà propiciat el coronavirus hi ha un “guant intel·ligent”, pensat per a pacients que hagin d’estar aïllats, que transmet una escalfor trèmula, semblant a la del contacte humà, per consolar-los de la soledat. La dissenyadora de la diguem-ne manyopla mostrava el seu propi puny embenat amb una mena de funda ortopèdica, com les que cenyeixen les contractures, mentre explicava que els familiars podrien fer arribar missatges a través del mòbil que el guant transformaria en vibracions subtils i una emanació càlida. Com una estoreta elèctrica, m’imagino. El que em va produir més angúnia no és l’invent en si mateix, prou grotesc, sinó el crèdit que el mitjà (una televisió pública) hi donava, com si un drap lligat al canell pogués arribar a substituir el tacte dels altres, o com si els malalts, i en particular els de més edat, fossin persones privades de drets civils i poguessin ser objecte de tota classe d’experiments idiotitzadors. Però aquesta és la mena de realitat que ha instaurat el formidable revés de la pandèmia: un estat a mig camí de la convalescència mental i el guirigall eufòric del xiquiparc.

No hi ha estimulant més poderós de l’afecte, en absència de contacte, que la memòria, de la qual un giny electrònic no pot saber-ne res. Josep M. Esquirol, a La resistència íntima, ja advertia que el contrari de la proximitat no és la llunyania, sinó la “monocronia ubiqua del món tecnificat”. Però aquesta és, pel que sembla, l’única alternativa que s’està planificant per implantar una societat regulada pel criteri únic i obsessiu de la desinfecció. Posar en qüestió aquest model no està sent gens fàcil, i de fet sorprèn el poc o nul ressò que obtenen als mitjans alguns experts en dret que estan alertant de les mesures abusives, de l’extralimitació de poders a l’empara de l’estat d’alarma o del policia interior que ha posseït milions de ciutadans en el seu camí cap a la conversió en súbdits obedients. La pèrdua de referents potser afavoreix el sentiment de desconcert i la temptació d’abdicar el lliure albir cedint-lo a tercers, sigui acatant per mimetisme tot allò que els altres fan, sigui plegant-se sense queixa a les ordres dictades per un líder (un tirà?). La qüestió és no raonar pel nostre compte i no fer front a la responsabilitat de prendre decisions. Rebel·lar-se contra aquest agressiu monitoratge de la vida i les llibertats s’interpreta com un acte subversiu que no només posa en risc els plans profilàctics, sinó que sobretot mina la moral de la població, encantada que, d’abaixar el cap, ara se’n digui heroïcitat, i que estrènyer la mà es pugui confiar a un dispositiu en forma de parrac.