Full de ruta
L’exemple alemany
L’Estat espanyol, “el més descentralitzat del món”, actua com si fos ara mateix el més centralitzat. Res a veure amb Alemanya, on es respecta l’esperit federal
A Alemanya, periòdicament se celebra el que s’anomena conferència de primers ministres regionals. És a dir, el govern federal, presidit per Angela Merkel, es reuneix amb els dirigents dels diferents lands per consensuar, entre altres afers, temes referents a sanitat, educació i ordre públic. Des que hi ha la pandèmia, les reunions es fan cada quinze dies i, com que al país no s’ha decretat cap alarma –a diferència del que ha passat en molts altres estats, inclòs l’espanyol–, Merkel ha de treballar de valent per trobar consensos amb els presidents regionals. Com ens ha anat explicat periòdicament des de Berlín, la corresponsal del diari Gemma C. Serra, Merkel és tota una experta a buscar unitat de decisions i fa servir, sobretot, el seu poder polític sobre els presidents dels lands del seu partit. Però, sovint, els estats federats van a la seva. Tot plegat ha provocat que, durant la pandèmia, s’hagi qüestionat si no hi hauria d’haver una gestió més centralitzada, però Merkel ha respost sempre amb contundència que aquest és el sistema constitucional i que les “desviacions regionals” són ben legítimes. Més encara, quan la cancellera compareix davant la premsa després de cada reunió no ho fa sola. Aquest dijous passat, per exemple, l’acompanyaven el president de Baviera i l’alcalde d’Hamburg.
Tot plegat deixa encara més en evidència, si és possible, l’actuació del govern espanyol en el que, sovint, s’ha dit que és “l’estat més descentralitzat del món”. Res més lluny de la realitat. Aquí, el president Sánchez decideix el dissabte i l’endemà ho explica als presidents autonòmics en una reunió que no l’obliga a res. De fet, Sánchez no accepta mai cap de les propostes que rep dels presidents autonòmics, siguin o no del seu partit. Tampoc, és clar, no hi ha mai cap president autonòmic, ni el català, ni el basc, ni el gallec, ni el valencià, acompanyant Sánchez en la roda de premsa posterior. Un fet inimaginable. Compareixences de Sánchez, d’altra banda, que han esdevingut llargs monòlegs d’un president espanyol incapaç de consensuar res, avalat per un estat d’alarma que l’ha erigit en petit dictador. I ahir encara ploraven tots els dirigents socialistes davant la perspectiva que no el puguin prorrogar aquest dimecres. Que n’aprenguin, de l’exemple alemany. Ni que sigui per uns dies.
