Més inquietuds i més preguntes

Començo a escriure aquesta ombra després d’haver escoltat un informatiu de Catalunya Radio que m’ha deixat el cap com un timbal (a partir del que ja suposo, puc acabar deduint tot el que se’ns pot arribar a controlar, però mai acabo d’entendre el funcionament dels dispositius per fer-ho) i, sobretot, amb inquietud i desconcert. Entre tantes coses, s’hi relatava el control pel qual, a través d’una aplicació al telèfon mòbil, passa la població xinesa per accedir als espais públics. S’hi afegia que els xinesos estan “acostumats” a ser controlats, com si aquesta situació els resultés “normal”, però que, a més, el govern no admetria cap mena de discussió pel fet que es tracta d’un tema de salut pública. Em pregunto si, prèviament més controlats del que ja podem suposar, a l’Estat espanyol (i en molts d’altres) tampoc no s’han qüestionat certes mesures perquè entenem que ens hi juguem la salut. Com espero que pressuposin, no vull dir que no s’hagin de prendre mesures de contenció, ni tan sols que no s’hagi de “controlar” res, però no sé si som molt dòcils amb les formes que s’han imposat. Dient això no avalo les actituds més o menys inconscients (per no dir-ne la picaresca) amb les quals n’hi ha que han trencat les “normes”. Es tractaria d’una altra cosa que no té a veure amb una actitud individualista. Tanmateix, l’aïllament no afavoreix precisament la reflexió col·lectiva (tot i la comunicació a través de les xarxes socials, que, de fet, no sé si ajuden gaire a pensar amb tanta cridòria) sobre les implicacions de mesures que, indiscutiblement relacionades amb la sanitat, tenen una dimensió política i social.

El cas és que a l’informatiu també s’ha fet referència al fet que els governs de diversos països europeus rumien com, en el procés de desconfinament i també a través d’aplicacions telefòniques, s’han de controlar les “dades” dels ciutadans en relació amb l’afecció i la possible propagació del coronavirus. S’han comentat les reticències a adoptar-ho a Alemanya, un país amb un passat que crea suspicàcies pel que fa a qualsevol intromissió a la vida privada. També em pregunto si en altres llocs, com ara a l’Estat espanyol, el passat (per no dir el present) no ha de provocar la mateixa desconfiança. I, posats a preguntar-nos coses, com és que, en canvi, l’Estat no acaba de controlar els preus de certs productes que se suposen necessaris per a la contenció del coronavirus? Un farmacèutic també ho explicava a l’informatiu: ara poden comprar (i, per tant, vendre) mascaretes i sabó a un preu assequible, però no els guants requerits.