La llum de l’Albic

En un temps de confinaments invisibles i comiats silenciosos, volem que el teu adeu ressoni, Ana Alba. Necessitem dir-te que t’estimem tant com maleïm el càncer contra el qual has lluitat com una lleona insubornable. Rigorosa, justa i sensible, tres adjectius que acompanyen el bon periodisme, eres una companya molt carismàtica a la redacció de l’Avui, on et dèiem Albic pels anys passats a Sarajevo. Més endavant, a Bagdad, un iraquià va decidir ajudar-te perquè anaves vestida “normal, no disfressada de reportera de guerra”. I és que sabies que, així, t’acostaves a les persones que acabarien protagonitzant les teves cròniques plenes d’humanitat, que feien visibles les veus invisibles.

L’última vegada que ens vam veure volies comprar-te un barret per vestir-te de pirata amb les nebodes. I estaves amoïnada per la música del documental Condemnades a Gaza, sobre les dones de la Franja amb càncer que no poden rebre tractament per les restriccions a l’hora de viatjar. Aleshores vaig pensar que atresoraves tot el coratge del món i que conservaves aquella llum que et feia excepcional. “Els meus palestins”, com els anomenaves, han omplert els últims anys com a corresponsal d’El Periódico a Jerusalem i que els premis t’han reconegut. Aquí i a l’altra riba de la Mediterrània, Ana, avui plorem per la periodista del somriure valent. Allà on siguis, dona records al David Caminada, i fes-nos-en unes línies. Ningú no ens ho explicarà millor.