Una dona escriu

Una dona escriu el que resumeixo en poques línies: “Em van desnonar fa un any. N’havia complert 51, no tenia suport familiar. Des de la crisi del 2008 he anat resistint amb ocupacions mal pagades i intermitents fins que em van expulsar de casa. Ara passo necessitat en solitud, no sé com mantenir-me però conservo una discreta dignitat, pel carrer no us fixareu en mi. Soc un rostre més de la nova pobresa, mai m’hauria imaginat privada d’una alternativa per tirar endavant; tampoc que serveis socials m’enviarien a llocs insegurs i denigrants, que creuaria la línia que frega la inhumanitat. He viscut amb persones que han normalitzat habitacions de menys de 5 metres quadrats, sense llum natural, amb mobiliari recollit a les escombraries, llençols estripats i xinxes, persones sense esperança de tornar a l’altre costat. Jo no em veig com em veig, he lluitat tota la vida. D’un infern a l’altre, amb la maleta arrossego decepcions i una salut emocional devastada, però no puc perdre forces, la consigna per sobreviure és avui i ara, aquesta roba d’hivern em fa calor. M’han curat de la Covid-19 però m’han abandonat. He trobat una pensió de mala mort, de molt mala mort. Estic cansada, no sé on seré demà, no hi ha futur, cap raó per continuar. Per a la gent normal com era jo abans, soc una estranya. La gent normal té una llar, s’asseu en un sofà, es prepara un cafè a la cuina, va al lavabo quan vol... i llegeix notícies sobre un munt d’ajudes per no deixar ningú enrere.”