La cabana de Heidegger

De tots els pensadors que van aïllar-se en una cabana, no n’hi ha cap que em resulti més anguniós que Martin Heidegger. La història és prou coneguda: el 1922 va fer-se construir un refugi rudimentari, de no més de sis metres per set, en una petita clariana de la Selva Negra, al capdamunt del poble de Todtnauberg, per poder estar-s’hi sol i meditar sense destorbs sobre l’ésser i el temps amb l’únic acompanyament dels “cops llunyans d’un llenyataire en el bosc alpí”. Aquest apartament voluntari del filòsof, intensificat a partir de l’arribada dels nazis al poder, i més per evadir-se del tracte amb l’Altre en què s’havien convertit els jueus que no pas per desacords amb el nou règim, ha alimentat una extensa literatura sobre les cabanes com a recers del pensament i, també, una certa llegenda de savi afable i frugal que s’estavella contra les imatges que ens han arribat de la seva solitària vida a la caseta. En les fotografies més conegudes, les que li va fer Digne Meller-Marcowicz entre el 1966 i el 1968 per a Der Spiegel, hi apareix en efecte tot sol, recolzant un peu a l’escó de l’entrada per cordar-se la sabata, recollint una galleda d’aigua de l’abeurador o caminant absort per un sender vorejat d’avets amb les mans cenyint despreocupadament el bastó a l’esquena. Res que l’allunyi gaire del guardabosc de galtes rosades i somriure bonhomiós que esperaríem que ens sortís a rebre a la porta del seu refugi de muntanya. Però hi ha alguna cosa massa meditada. Les sabates que es calça no semblen gaire apropiades per anar d’excursió, ni tampoc l’americana i el barret d’estiueig, i encara menys la corbata, que no es treu ni quan s’esforça a presentar-se amb un aire rústic calant-se la boina de camperol. A què es deu, aquesta representació?

Entre altres raons, al fet obvi que no estava pas sol. Hi havia la fotògrafa, és clar, alçant testimoni del filòsof il·lustre en la seva vida retirada i humil, i encara més, certes trampes visuals que delaten la mà diligent d’Elfride, la seva dona, disposant-ho tot al seu gust provincià, incloent-hi el ram de floretes silvestres damunt la taula i el gravat banal d’una tirolesa clavat en una post del dormitori. En les imatges on apareixen tots dos, ella està posant la tetera al foc o parant la taula amb el gest sever d’una vella criada, mentre Heidegger, abismat en les seves cavil·lacions, només se’n distreu per dirigir-li una mirada terrible de reüll quan la veu acostar-se amb la sopera. L’amor conjugal no forma part del mite de la cabana, com tampoc l’hospitalitat, a menys que comportés l’adulació del geni de l’amfitrió. L’interès d’alguns dels textos que va compondre en aquesta soledat construïda és inqüestionable, però a Todtnauberg, per desgràcia, va néixer també la branca culta de la intransigència i l’exclusió.