Aquell estiu de l’any 20

Imaginar-se el futur ha estat sempre cosa de bruixots, pitonisses o persones que llegeixen mans o el fons de la tassa de cafè. Ara, però, tots ens hem convertit a aquestes activitats, reservades fins fa poc a uns quants, només. I és que el futur és incert. Tots intentem desgranar com serà aquest proper estiu. Si hi haurà casals amb garanties per als petits de la casa, si ens podrem banyar a la platja i la piscina deixant lluny de nosaltres aquest maleït virus o per força hi haurem de conviure-hi per a intranquil·litat de tots. De fet, per no saber encara posem en dubte si dilluns que ve entrarem en la fase 1, com si fos la panacea sempre volguda, o ens tornarem a quedar amb un pam de nas amb les activitats tan restringides que ens toca viure en aquesta fase 0. Sense tenir els atributs dels personatges habituats a endevinar el futur, tots ens imaginem que aquest estiu el recordarem per sempre. Ja hem començat a veure alguns restaurants al centre i al nord d’Europa amb cubicles de dos o els comensals que pertoquin dins d’una caseta de metacrilat i amb cambrers servint amb fustes llargues. Hem vist els futbolistes començar a entrenar-se, això sí, cadascú amb la seva pilota, com uns amateurs qualsevol, amb l’única diferència que ells no se la pagaran, aquesta pilota. I les vacances, ni les acabem de visualitzar. La majoria ja assumeix que tocarà fer país i de racons per descobrir ens en queden un munt, però que haurem de deixar per a altres anys descobrir les itàlies, enamorar-se de les teulades blaves de les illes gregues o conquerir les amèriques com un descobridor qualsevol també haurà de deixar-se per a més endavant. Els alemanys, holandesos i belgues tenen ganes de venir de vacances, però ningú sap si les fronteres estaran obertes, si tornaran a arribar vols des d’arreu o podran només desplaçar-se en vehicles fins a casa nostra. Els més pessimistes asseguren que podem estar mesos en passos de puça cap a una normalitat estandarditzada com abans de la Covid-19. La incertesa és ara una característica que cohabita amb nosaltres de manera indefectible. L’única certesa que tenim a hores d’ara és que segur que tots ens en recordarem, d’aquest estiu, per sempre més. Si tenim sort ho explicarem amb emoció als nostres nets, i si la ciència ens hi ajuda, als besnets, i quan mirem enrere sempre podrem dir: “Us en recordeu, d’aquell estiu de l’any 20?”