A la tres
Quin paperàs, tots plegats!
Quin paperàs, el de Dolors Sabaté! Quin paperàs, el de Rubén Guijarro! I quin paperàs el de tots plegats a Badalona! Quin exemple, el d’aquestes forces progressistes (he dit “progressistes”?) per posar-se d’acord! Hi haurà temps, per saber amb detall què ha passat. Però a mi, que m’ho miro amb la distància d’aquell que no hi viu (però amb la proximitat d’aquell que l’interessa molt el que hi està passant) em fa l’efecte que no és cap sorpresa que Xavier García (i Albiol) ahir recuperés l’alcaldia. “Albiol, elegit alcalde contra pronòstic”, titulaven algunes cròniques dels diaris digitals. “Albiol, alcalde a l’últim minut”, deien uns altres. Contra pronòstic? A l’últim minut? Ni de bon tros. Només de sentir ahir els discursos i veure les cares i les mirades dels uns i els altres (una distracció en ple confinament, tot sigui dit) quedava clar que García no era el gran triomfador. Ahir van triomfar les desavinences, les desconfiances, els recels i els retrets de tots aquells qui un dia van fer un anti-Albiol. Potser és això, en el que es van equivocar: en convertir-ho tot en un anti-Albiol. Massa acords in extremis i massa retrets entre ells. Cinc anys d’aritmètica complicada (insisteixo, els parlo com a observador sentint les intervencions d’ahir) han deixat moltes ferides obertes. S’intuïen, ahir, sentint-los. Si no, tampoc no s’entendrien tots aquests retrets ni aquesta picabaralla absurda de si jo he signat un pacte i tu no, o de si vull sis mesos més d’alcaldia que tu. Han fallat tots, a Badalona. Sabaté i Guijarro, els primers. Però també molts d’altres, Iceta i Pastor entre ells. El mèrit és ben compartit. I se’ls pot ben felicitar. Sabaté ha aconseguit finalment que els socialistes no s’hagin de repartir a parts iguals l’alcaldia amb ella la resta del mandat; Guijarro i Iceta han aconseguit que Sabaté no sigui alcaldessa més temps que ells. I entre tots plegats han fet possible que García, cinc anys després, torni a l’alcaldia de Badalona. Anant com ha anat, potser fins i tot era millor que no signessin cap pacte d’última hora. I ara, com el màgic Andreu, tots plegats a penjar-se medalles. I ben grans, que se les mereixen.