Les ‘bestietes del Senyor’

A Sant Feliu de Guíxols diuen que han vist dofins ran de platja, i alguna tonyina des del port. “Hi ha més ocells que mai”, em comenta extasiada una amiga que ha tingut el privilegi de quedar confinada en aquest poble del Baix Empordà que li permet posar la vista en un horitzó llunyà i no en una carretera, no en els blocs de pisos del davant. La vida natural ha reconquerit tot el que li havíem pres: el mar, el bosc, els corriols que vam sepultar amb asfalt. S’han vist famílies de senglars travessant places de ciutats, cérvols sota els cirerers florits del Japó, llúdrigues solcant les aigües mai abans tan cristal·lines del Besòs. Quan no feia ni un mes dels dies més durs del confinament, vaig descobrir que havia germinat al mig de la vorera una floreta tímida, tirant a grogosa, i tendres brins d’herba aquí i allà. Se m’havia empedrat d’or i molsa el camí de casa. El jardí primigeni no és la fronda principesca del paradís, sinó un simple tancat amb hortalisses i fruites (l’hortus conclusus dels clàssics), com va tenir ocasió d’observar el paisatgista Gilles Clément a la riba africana del Dja. Un jardí de verds margeners pot alegrar-te el passeig tant com l’aire, que és més net, més pur, més respirable, i a penes hi ha més sorolls que el de la roba estesa espetegant els dies de vent.

Aquest esplet de vida que s’ha obert pas mentre no hi érem és el que més trobaré a faltar a partir d’ara, en què se’ns autoritza a sortir amb menys restriccions i comença a haver-hi quasi tants cotxes en circulació com abans. Tota aquella insòlita bellesa es perdrà, fins i tot aquests cels tan blaus amb núvols de debò, i no pas amb els guixots que hi deixava la cua de condensació dels avions, just per ensenyar-nos els parracs de l’hivernacle fangós on estem ficats. Les “bestietes del Senyor”, com en deia Víctor Català, tornaran a entaforar-se als seus caus, fugiran espaordides de saber-nos tan a prop de nou, amb el nostre pas devastador i el somriure ximple amb què ens fem fotos per existir almenys en el món petit, petitonet, que cap en un balcó o un mòbil. Trobaria a faltar, si no em fessin fàstic, fins i tot aquestes mosques grosses de primavera, d’un vol tan tosc i pesant que semblen cegues; qualsevol cuc llefiscós abans que la humanitat que ens espera, tan pagada de si mateixa, que s’ha entregat devotament a la soledat agegantada del jo per no haver de fer front a la incertesa, per no exposar-se a la vida. Ah, sí, podrem sortir una miqueta més, sobretot per consumir, però no pas per anar a escola, no fos cas que en sortís algun futur votant intel·ligent, i haurem de fer-ho sense tocar ningú, sense ni acostar-nos-hi, perquè l’altre és, no ja el diferent, sinó l’infecciós, un graó més avall en l’abjecció. Com enyorarem els dofins...