Parlem clar i fem memòria

Avui, 19 de maig, fa seixanta anys dels anomenats Fets del Palau de l’any 1960, al Palau de la Música Catalana, uns fets que van constituir un clam, un clam subversiu, però un clam per la dignitat d’un poble vilipendiat. El poble català! El clam i la protesta d’una joventut, filla de la guerra, que, tot i el fosc panorama social imposat pel franquisme, havent suportat totes les carències de la postguerra i sotmesa a totes les prohibicions de la dictadura, recuperava la memòria i la consciència de país. I la recuperava tot i trobar-se immersa en el silenci d’una societat que, estamordida per un Tribunal d’Ordre Públic (el tristament conegut TOP), sempre disposat a actuar amb violència i nocturnitat, “sin que se note el cuidado”, havia convertit en un mot d’ordre en el si de les famílies una frase que tots els qui érem d’aquelles generacions conservem gravada a la memòria: “No t’emboliquis!” Tot i això, aquells nois i noies es van alçar per cantar El cant de la senyera, himne de l’Orfeó Català, que l’“autoridad competente” havia prohibit cantar, en un acte commemoratiu del centenari del naixement de Joan Maragall, autor de la lletra. Avui aquesta autoridad competente s’ha multiplicat: Junta Electoral, Audiencia Nacional, Consell del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional... La teòrica democràcia espanyola va fabricant lleis i cotilles per dissimular el seu esperit dictatorial, i tots van a l’una. En som conscients?

Aquella joventut de fa seixanta anys, la de la meva generació, va optar per defensar la dignitat dels catalans i de Catalunya. El detonant va ser una frase del director de La Vanguardia Española, pronunciada el 21 de juny del 1959, en lloc sagrat, per a més inri: “Todos los catalanes son una mierda!” Val a dir que la frase no era única ni singular, parlant clar, sinó que, juntament amb altres expressions ofensives envers tots els catalans i en especial envers la llengua, era força habitual. Aquesta actitud era fomentada i avalada per aquells que es consideraven “vencedores” (“los catalanes cuando hablan, ladran”), sense desaprofitar cap pistonada per humiliar Catalunya i la seva llengua.

La victòria del colpista general Franco havia anorreat la nació catalana i havia convertit Catalunya en “el Levante español”. La República va perdre la guerra i Catalunya, a més, va perdre la seva identitat, havia desaparegut. No parlàvem català en públic, tota la toponímia s’havia castellanitzat o substituït. No es podia escriure ni llegir en català perquè no s’ensenyava, sinó que es prohibia, no es podia editar... ni cantar!, etc. Com que la memòria és flaca i manipulable, cal afirmar que la Guerra Civil sí que va ser un cop d’estat. Parlem clar si volem que ens entenguin aquells que honestament tinguin clar avui el que la paraula democràcia representa. Franco va fer un cop d’estat contra el govern de la República que havien votat els espanyols, inclosos els catalans. Vist amb la perspectiva dels anys, aquell cop d’estat del 1936 ja tenia com a rerefons la recuperació d’un poder central, un poder controlat per unes castes funcionarials consolidades al llarg dels segles, sota l’advocació de l’“imperio español”. Castes que continuen existint amb el mateix esperit d’imposar el seu poder, “sostenella e no enmendalla”. La paraula diàleg per a ells no existeix. Darrerament s’insisteix molt en l’“imperio de la ley”. Cal dir que Hitler també funcionava a còpia de “lleis” i va fer el que va fer.

La implementació de la República Espanyola, votada pels ciutadans el 1931, obria uns camins de possible repartiment de poders. A Espanya, la unitat de la pàtria no té res a veure amb la unitat i la igualtat dels ciutadans com a concepte sagrat, amb el qual s’omplen la boca l’Estat i el govern central. La “unidad” només és el subterfugi per mantenir la unitat del poder central en determinades mans, des de fa segles. La unitat d’unes castes funcionarials que, d’ençà de la descoberta del Nou Món, s’han anat perpetuant en l’exercici del poder. Un cop perdut l’“imperio español” per falta de cintura i de política, ara es dediquen a espoliar en conjunt, amb el seu poder i control exhaustius, els ciutadans espanyols de carrer, i en especial aquells que veuen com diferents, els catalans. Aquesta és la realitat pura i dura. L’Estat espanyol és una hidra amb diversos caps, que corresponen als diversos estaments que el componen: poder judicial, poder militar, poder administratiu i polític, poder econòmic i dels mass media i poder reial. Només cal revisar el procés històric. És obvi que aquesta hidra vol conservar el seu poder omnímode. Quan els caurà la bena dels ulls a la majoria d’espanyols i de catalans entabanats?

Les accions d’aquells nois i noies catalans, ara fa seixanta anys, eren pacífiques: cantar... “Pel damunt dels nostres cants, aixequem una senyera que els farà més triomfants!” O penjar una enorme bandera catalana, entre les dues torres del portal del Naixement de la Sagrada Família, mentre en aquelles mateixes dates, com a celebració per la victòria de Franco, es feia la desfilada militar de rigor, per l’“avenida del Generalísimo” (Diagonal). Pacífiques, però subversives! I no es van estalviar les tortures i pallisses de la policia comandada pel comissari Creix, d’infausta memòria, a la seu de Via Laietana. Trenta detinguts! Multes i condemnes de fins a set anys de presó per a Jordi Pujol i tres anys per a l’impressor Francisco Pizón. I d’això farà seixanta anys! En dono fe perquè hi vaig participar.

I ara? Ara tenim persones honestes condemnades a més de deu anys! I sotmeses a les arbitrarietats dels jutges actuals, i multes per continuar defensant la nostra identitat i llibertat com a catalans, i la sobirania de Catalunya! Fa seixanta anys i la rancúnia judicial és encara més gran, però disfressada de democràcia! L’any 2020 es compleixen, també, quaranta anys de les primeres eleccions al Parlament. Amb la democràcia, havíem recuperat la Generalitat com a òrgan de govern i, després, una Constitució espanyola que, un cop aprovada, reconeixia Catalunya com a nacionalitat històrica, en el si d’un estat format per nacionalitats històriques i regions que es constituïen en comunitats autònomes. Catalunya anava recuperant la identitat. Dissortadament, el 1981 tot es va començar a tòrcer, amb el cop d’estat del coronel Tejero i dels generals Milans del Bosch i Armada. Amb tots els ensurts del Congrés dels Diputats i un país expectant. Allò sí que va ser un cop d’estat: la primera andanada del que aniria arribant, a poc a poc, “sin que se note el cuidado”, com en l’època de Felip V. D’entrada, el PSOE va promoure la Loapa. Aliança Popular (després PP) s’estava rearmant amb les restes de la UCD. La Loapa era una llei recentralitzadora. Després d’aquells fets colpistes, “sin que se note el cuidado”, s’iniciava la involució del projecte democràtic de l’Estat.

Aquest any 2020 farà deu anys de la iniqua sentència del Tribunal Constitucional, ara ja plenament transvestit en Tribunal d’Ordre Públic per obra i gràcia de les manipulacions dels “partidos turnantes”, el PP i el PSOE. Una sentència que també, sense cap rubor ni decència, es carregava l’Estatut del 2006 aprovat pels catalans. Estatut que, després de seguir un procés reglamentari que va superar totes les instàncies, va ser votat pels catalans fins a obtenir la signatura del rei. Per a qui no en faci memòria, els “partidos turnantes” eren l’esquema fonamental, iniciat al segle XIX per Cánovas del Castillo, membre del partit conservador, de comú acord amb Sagasta, membre del partit liberal. Al segle XIX, aquesta fórmula política donava estabilitat al magma funcionarial del qual es beneficiaven els dos partits i facilitava en conseqüència el control del país. Aquest esquema ha entrat en crisi, atès que, amb la pluralitat d’opcions ideològiques, s’ha generat una diversificació política i l’aparició de nous partits. Les dretes i les esquerres clàssiques, ara al poder, malden per recuperar aquest esquema. Per això, a vegades, semblen cosins germans, el PSOE i el PP. I les seves darreres facècies electorals, amb la repetició d’eleccions tant d’uns com d’altres, aspiren amb desesperació a retornar al seu esquema mental i polític. Dreta i esquerra controlades pels “partidos turnantes”. Per això fem tanta nosa, els catalans, perquè no ens ajustem a l’esquema. Els catalans els desbaratem el joc secular de domini i poder de l’Estat central. L’Estat ens vol aniquilar, atès que no aconsegueix subjugar-nos com té subjugats la majoria dels espanyols –els uns, per una por acomodatícia; els altres, perquè en treuen profit–, i torna a posar en marxa allò que millor sap fer, l’ús de la violència, de la força i, si cal, de la calúmnia, la mentida i el foment de l’odi, perquè als catalans no ens veu com a “seus”.

Avui acusen de fer un cop d’estat tots els participants en la votació de l’1 d’octubre. No és tan sols una falsedat inventada pels tribunals, sinó que el cop d’estat el va perpetrar amb la seva actuació el PP quan va fer un “alzamiento” no cruent, però del tot pervers, per incitar la campanya contra l’Estatut de Catalunya quan s’estava gestant. La campanya populachera del PP, que atiava l’odi i demanava signatures “contra los catalanes”, va anar in crescendo arreu d’Espanya. Com diuen, “d’aquella pols venen aquests fangs”. L’“¡A por ellos!” es va iniciar el 2006! El “procés”, com en diuen ells, el va endegar el PP per assolir una majoria a Espanya. Clar i net.

El 2020 es consumarà la reculada democràtica de l’Estat després del breu miratge d’ara fa quaranta anys, quan la majoria dels partits de l’oposició a la dictadura franquista vam creure en la voluntat evolutiva de l’Estat i vam acceptar tirar endavant i col·laborar honestament en el que vam denominar “l’esperit de la Transició”. Volíem regenerar tot el país i endegar el canvi cap a la democràcia amb generositat per part de tothom. I ens els vam creure!, pensant que l’únic problema era l’exèrcit. Però no, perquè, “sin que se note el cuidado”, al llarg de quaranta anys, els “partidos turnantes” han anat convertint l’Estat de les autonomies en una caricatura del que s’havia promès en la Transició, la descentralització i una autonomia real. Impugnant lleis autonòmiques, no complint sentències equitatives amb les autonomies, restringint la seva gestió, ofegant-les econòmicament, maltractant-ne els ciutadans i menyspreant-ne els seus legítims representants institucionals i polítics. I convertint el TC en un Tribunal d’Ordre Públic, com en l’època franquista.

Aquest és un bon reguitzell de dates que ens haurien d’ajudar a treure’ns la bena dels ulls i comprendre quin és de debò el “problema català”. Els catalans som conscients que el nostre és un país obert a tothom i format per gent vinguda d’arreu, al llarg dels segles. Vam constituir el primer Parlament a Europa pels volts de l’any 1000, i per això ens reivindiquem com a ciutadans i no súbdits, perquè som demòcrates i ens volem governar. Entenem que democràcia vol dir ‘el govern del poble, amb el poble i per al poble’. I ara cal que reclamem amb força “amnistia, llibertat i independència”.