No soc un robot

Juro que no es veia ni un sol cotxe venint, ni a l’esquerra ni a la dreta. Era una d’aquelles tardes confinades on tot just començàvem a gosar passejar i el silenci de l’asfalt era clamorós, total, inofensiu. Però allí es van quedar els vianants: aturats com xais davant del semàfor vermell. Insisteixo: ni un cotxe ni una moto a dos quilòmetres a la vista, a banda i banda, però és que el ninotet vermell estava encès. Em va succeir tres vegades en tres cruïlles diferents de l’Eixample i em vaig espantar. “Però voleu fer el favor de creuar!”, els hauria dit. I haurien respost, amb raó: “És que està vermell.” Amb una lògica esclafant. Una raó terrorífica.

Un dels moments que més m’agrada d’omplir formularis a internet és quan volen assegurar-se que no ets un robot. Un cop resols un senzill problema de parvulari, ho pots assegurar amb contundència. És un moment dolç, emancipador, de consciència de classe, que voldria respondre amb un “I tu?”. Em reconforta poder acreditar que encara no soc una estadística ni un algoritme, ni tampoc un simple acatador de normes. M’agraden les llacunes legals, amb aquest nom, i les escletxes legals, i els conceptes jurídics indeterminats. En tot cas m’agrada que el text sigui deutor de les persones, i no a l’inrevés. No soc un robot i per tant hauré d’adaptar les normes, que conec i respecto, a la meva humanitat. Suposo que ja hi comptaven, amb la meva humanitat, oi? Perquè el sentit social o el deure moral m’han condicionat molt més que cap decret, aquests dies, malgrat conèixer els decrets i les fases. De les xifres de morts m’han colpit més els morts que les xifres. No soc un robot i, per tant, en aquesta nova normalitat, no seré un mòbil ambulant. Voldré comprar la roba a les botigues que conec i que em coneixen, i voldré anar a concerts i teatres sense que la pantalla sigui res més que una eina complementària. La tecnologia, tan útil en efecte, encara no ha aconseguit superar el fet que la vida és de lletres.

No soc un robot ni un número de targeta de crèdit, i el meu DNI no és ni nacional ni d’identitat. No vull que les rialles que senti en la nova normalitat siguin rialles enllaunades de sèrie d’humor, sinó veure’t aquest somriure (de boca o d’ulls, segons la fase) aquí davant mateix. Quan això acabi no vull que pensis que em conformaré amb brindar amb un ordinador, vull fer clinc amb la teva copa. També sé que, treballant des de casa, em perdo les vostres idees i el vostre humor i el vostre tacte, i que les coses sortiran millor (i més) si ens veiem. No soc un grapat de connexions neuronals que s’allarguen fins als dits i traspassen al teclat tàctil i que, per tant, no cal que es moguin de casa. Vull que continuem fent coses perquè sí, no sempre perquè siguin útils o eficients. No soc un Tik Tok i tu no ets el ninot del semàfor. Viure no és sobreviure i les humanitats salvaran la Humanitat.