Mutualitzar és la qüestió

Un dels problemes de la Unió Europea que hem construït no només rau a “saber qui respon a les trucades”, que deia Henry Kissinger, sinó també “qui diu què” en cada qüestió. A les respostes europees dels estralls del coronavirus, ara tenim un soroll tal que el lector ha d’estar necessàriament confós. Primer, en la no identificació clara del que són propostes i el que són acords. Que vinguin del Parlament Europeu no dona a les iniciatives cap plus de viabilitat; que procedeixin de la cancellera Merkel i algun altre aliat les fa més probables, però mai definitives. Són propostes que es negociaran i ves a saber quan i com s’acceptaran: el retard en les respostes de la UE és, a hores d’ara, el pitjor fracàs.

Existeix també garbull entre les iniciatives que procedeixen de la Comissió Europea i les que emeten altres institucions com el Banc Europeu d’Inversions o el Banc Central Europeu, famós per allò que “farà el que faci falta”, que de fet no és del tot correcte ja que les lleis i tractats no li deixen fer qualsevol cosa, com bé li recorden els tribunals alemanys. I de les propostes procedents de la Comissió, divergeix la seva plausibilitat segons requereixin, vistes les competències afectades, un acord per simple majoria o cal unanimitat. Això permet el bloqueig, i per tant haver de negociar compensacions als altres molts platets de la balança dels interessos a satisfer dels països que s’hi oposin.

Pel que fa a la quantia, una cosa és “mobilitzar recursos” amb crèdits i avals, i una altra, transferir recursos des del pressupost comú. I fer-ho ja com a element d’inversió (des del Banc Europeu d’Inversions) per la cohesió (fons de suport de l’atur) o amb destí indiscriminat com a element d’estabilització de cada país receptor. Les conseqüències poden ser diferents per la capacitat que mostrin els beneficiaris de fagocitar aquells recursos sense refer els problemes que els provocaven. La solidaritat és sovint més bandera que guia de contingut. Un aval no és un compromís de responsabilitat a hores d’ara suficient. Un crèdit no és sempre una transferència efectiva de recursos.

Finalment, hi ha disparitats entorn de quina ha de ser la seva font de finançament, de romanents (mínimament), i sobretot d’emissions de deute (en quanties majúscules). Aquí confon la paraula mutualització. La idea de compartir afecta el finançament del deute derivat, ja sigui de (I) emissions pròpies d’estat, que compra i molt el BCE i la resta va als mercats; ja de (II) diner fresc europeu en forma de a) crèdit: condicionat en destí i aval de l’estat rescatat i amb efectes, si més no, en la prima de risc del deute propi que s’hagi d’emetre; b) fons europeus diversos, de recursos a transferir finançats amb una emissió de deute europeu conjunt. Si cada país es responsabilitza d’una quota i es reparteix amb algun paràmetre de necessitat, és clar qui seran els països que rebran per sobre de la seva quota. Més els interessaria encara a aquests països si l’emissió fos a deute perpetu –ja que la traçabilitat s’esvairia i el prestador, de fet, passaria a ser inversor, cobrint els interessos des dels impostos nous o vells del pressupost conjunt i no dels propis de cada estat que forçaria a la indesitjada consolidació fiscal. I més contents estarien encara aquells si s’emetessin coronabons, ja que no seria per quota mancomunada sinó solidària; la qual cosa voldria dir amb cost zero per als beneficiaris, que, en cas de fer fallida, passarien el problema directament a un tercer.