Humans i planeta

Al cap de poques setmanes de començat el confinament ens acostumàrem a veure les imatges de carrers deserts, sense vehicles i amb escassos vianants. En un dels casos el dron enregistrador enfocava un xicot a la deserta plaça de Catalunya, amb un pa i una bossa a la mà. Sobtadament entraven en quadre una munió de coloms barrejats amb mitja dotzena de gavines que es precipitaven sobre el noi cercant menjar, obligant-lo a accelerar la marxa, saltant pels jardinets en cerca de sopluig als edificis. El murri de Hitchcock l’hauria envejada, aquella escena.

El costum d’aquells coloms era trobar cada dia qui els donava menjar; els nens i els avis els fornien abundoses veces. Ara el menjar mancava, res per terra, ni nens ni l’escampadissa de granes, i a les papereres cap rastre d’entrepà. Un començament de revolta de les aus, que se sentien desemparades. Al mateix temps, la presència d’animals salvatges pels barris extrems s’estenia avall sobretot des de la part alta –Collserola, Arrabassada, Sant Pere Màrtir– i els més actius eren els senglars, de la mateix manera que al nord d’Europa o a Nord-amèrica els ossos bolquen contenidors de deixalles orgàniques amb nocturnitat i barra.

Una amiga nostra m’envia un vídeo del senglar passejant pel seu jardí. Jo havia viscut prop dels afores i recordo la fressa nocturna dels suids en qüestió, i també que en passejades pel terme municipal, allí on els conreus es barregen amb la bardissa havíem llucat la guineu mirant-nos uns moments abans de fondre’s; i en una sola ocasió, el gat mesquer, raríssim de veure. En poblacions “de fora” la convivència amb els animalons salvatges era ja admesa, però a les grans ciutats s’ha vist com una novetat. I ho era la pública presència de les bèsties, bo i tenint esment que a les ciutats sempre hi ha hagut bèsties de “fora”, en menor quantitat, i més invisibles, perquè la densitat de població i l’enllumenat nocturn els obligava a estar més amagats, a córrer arran de sòcols i a cercar forats.

Els humans interactuen amb la Terra. Quan l’home ocupa terreny, les bèsties reculen, i amb les bèsties recula la natura tota, perquè la rompuda de boscos vol dir l’aparició de terra de conreu i de segur la retracció de les bèsties cap a indrets allunyats. Si es basteix una urbanització a l’extrem d’una ciutat, per força la tala de l’arbreda deixa els esquirols i els picots sense suport. Les grans obres públiques –centrals de producció elèctrica, complexos industrials, embassaments, polígons, autopistes, ports i aeroports, parcs d’atraccions– fan recular els animals al medi natural. I tan bon punt poden, quan no hi ha humans visibles, ells recuperen el terreny, seu de sempre. Ara avanço jo, ara avances tu. L’acordió.