Distància solidària

Un any llum equival a la distància que la llum recorre en un any sense la influència de cap camp gravitatori o electromagnètic, i és aproximadament de 9,46 bilions de quilòmetres. Si passés alguna cosa excepcional en un cos celeste que fos a un any llum de la Terra i que generés prou energia perquè ens arribés, tardaríem un any en percebre el senyal. Es podria donar el cas que l’efecte ja s’hagués diluït en origen i que nosaltres tot just en tinguéssim la primera noticia com a gran novetat, un any després. Aquest decalatge perceptiu, condicionat per la distància, ens fa viure en una mena de realitats paral·leles en que les coses passen al mateix temps per a tots de forma sincrònica, i alhora passen en moments diferents asincrònicament per a cadascú de nosaltres en funció de quan ens arriba la informació, la llum.

Podríem dir que independentment de quan s’esdevingui un fet, per a cadascú s’esdevé just en el moment en que se’n té coneixement. Sense tenir-ne consciència, és com si allò no hagués passat. Saber-ho, fa que passi i per a cadascú passa just en el moment de saber-ho.

La distància social que ens ha imposat la crisi sanitària del coronavirus té el risc de situar-nos a anys llum de coses que passen al nostre voltant. Aquest retard entre el que està passant a temps real i quan en tenim coneixement, degut a la distància i al temps que tarda en arribar-nos la informació, obre una escletxa perceptiva que el confinament pot haver agreujat, i que ens pot fer sentir molt sols o ens pot deixar molt indefensos.

En aquest sentit agafa una especial significació el canal a través del qual ens arriba la informació, la llum, ja que hi ha canals que tenen unes majors propietats de conducció que altres. I també és molt important el grau d’apertura que tenim. Si tenim uns canals poc permeables i una actitud poc receptiva, la distància social pot esdevenir aïllament social i acabar arraconats en una llunyana galàxia sense sortir de casa, a molts anys llum de la realitat que suposadament compartim amb els veïns i conciutadans.

Per tant, obrim canals i finestres, i renovem la mirada i el gest. Fem que la pandèmia i la crisi econòmica i social que se’n deriva no ens posi en un forat negre que engoleixi les nostres il·lusions i esperances. Aprofitem per fer net d’antigues inèrcies i servituds, i convertim l’ocasió en una mena de “big bang” per fer emergir un nou univers més humà, més just, més solidari i més ecològic. No caiguem en la trampa de la distància social que ens debilita com a subjectes i ens anul·la com a col·lectiu. Transformem-la en distància solidària per tenir cura els uns dels altres.