La canya de pescar

Molt abans que es plantegés l’escolarització per mitjà de pantalles com una oportunitat excitant, una amiga preocupada per l’educació que rebien els adolescents va dir-me que es donaria per satisfeta si en acabar els estudis la seva filla “deixava de considerar normal que una càmera de vigilància l’observés pel carrer”. L’esperit crític no és l’únic que beneïm en els nostres fills, però segurament és una de les facultats que més ens consolen davant la possibilitat que un ordinador acabi suplantant la companyia d’un mestre. En tot cas, el temor a acceptar com una normalitat la monitorització de la vida posa en relleu la vigència de les ficcions polítiques de George Orwell, a través de les quals, per dir-ho amb un vers de W.H. Auden, “va hostatjar sordament tots els mals de la humanitat”.

Això sol ja seria un motiu excel·lent per llegir Quan la història et crema la mà, un assaig de crítica cultural en què el professor de la UPF Miquel Berga acompanya Orwell i Auden a la Guerra Civil espanyola per dipositar-los, a la tornada, a la cruïlla decisiva de 1939, l’any en què va entrar en ebullició el pòsit d’horror covat al llarg d’aquella dècada “baixa i deshonesta”. És un llibre, doncs, que va de compromís, però també de dilemes morals, de flaqueses personals i, en gran part, de minúcies privades que freguen la vulgaritat: les infidelitats més aviat graponeres d’Orwell, l’obsessiu recompte diari dels ous que li ponien les quatre gallines del corral; la inclinació d’Auden a furgar-se el nas, els seus excessos amb l’alcohol i el tabac, aquella mania militant a prescindir dels calçotets. Però és amb aquestes foteses terrenals que es pasta “la decència de l’home corrent” que lloaria Orwell, o que es funda l’amor a l’altre que pregonarà la poesia madura d’Auden, el qual ja havia preferit la xafarderia al periodisme en la seva idea del paradís, potser per esquivar la retòrica inflada de consignes que, amb la guerra en marxa, sona tan buida i degradant. Al capdavall, com apunta Berga, “els nostres sentiments de germanor no eviten que les tropes de Hitler envaeixin Polònia”, i quan això passa, Auden només pot anotar al seu diari que ha acudit a un bar sòrdid d’ambient gai, amb el mateix laconisme enigmàtic amb què Kafka va deixar escrit al seu: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, sessió de piscina.” En el fons, però, potser també tenim “un home prim a dins que malda per sortir”, com diu Berga del protagonista fofo de Coming up for Air, d’Orwell, i som dels que ens enduríem a l’hospital, en vigílies de morir, la canya de pescar, un objecte “d’abans de la guerra, abans de la ràdio, abans dels avions, abans de Hitler”, per testimoniar malgrat tot el desig de viure i de ser humans en un món cada vegada més hostil.