Vindicació obrera

El campament de “La Résistance” que els treballadors de Nissan han aixecat davant la planta de Montcada i Reixac ha rebut la solidaritat de ciutadans anònims i polítics amb noms i cognoms des que els treballadors es van declarar en vaga i la multinacional va anunciar la intenció de desinvertir al país i tancar els centres a Catalunya. La voluntat dels dirigents de revertir la decisió de l’empresa japonesa és clara, però malauradament arriba tard. No entenem, en primer lloc, que una empresa hagi jugat la carta de la desinversió i de la mort “per inanició” per dilapidar un projecte industrial de dècades i amb futur. Però també reconeixem que caldria haver establert els mecanismes previs per propiciar que Nissan (o altres) hi hagués invertit, per exem- ple, en recerca i desenvolupament, i no només se li hagués exigit una producció en cadena per als dissenys industrials d’altres. I fer també de la virtut, necessitat. Però ara ja serveix de ben poc lamentar-se, tret per evitar que es tornin a repetir els mateixos errors. Que calia una política industrial potent era una necessitat que clamava al cel, però sovint quedava com una proposta prioritària en campanya electoral o en el transcurs de la taula rodona de rigor. Encara ara cal un pla potent que no deixi llanguir un sector que ha esdevingut clau durant aquesta pandèmia, quan la fabricació ha reivin- dicat el seu lloc enfront del servei.