“És grotesc que els homes ens diguin a les dones com hem d’actuar”

Sí, però crec que això no hauria de ser un tema; si haguessin estat cinc homes no hauria cridat l’atenció. Ha anat així i me n’alegro.

A vegades entendre que s’ha d’anar per quotes menysté les autores que en surten seleccionades. Com si les haguessin triat perquè són dones, sense valorar prou el seu talent. Ara, entenc que s’ha de visualitzar.

Per presentar-se a aspirar ser resident de la Beckett s’ha de presentar una carta de motivació, un currículum breu i una proposta, tot i que no ha d’acabar sent necessàriament el tema de la teva producció. Jo vaig parlar de l’eufòria, que sempre és concebuda com a valor positiu. La societat està malalta quan identifica eufòria amb felicitat, com si fos l’objectiu màxim de tota relació. Sigui en les relacions sentimentals, l’esport, la cultura o la ciència. Després d’un temps en què hem estat tancats, com decidim sortir, quina és la necessitat de viure, sobre si serem prou valents per evitar el dolor de la mort, de les persones que han mort soles. No hi tinc cap resposta; però pot ser un punt d’investigació, d’arrencada.

Sí, hi ha moltes ganes d’explicar històries, i de talent, es palpa molt batec. Em va fer molta il·lusió també a qui els han donat [Víctor Borràs, Berta Prieto i Lola Rosales, Pablo Rosal, Salvador S. Sánchez i Roger Torns]. M’ha semblat una gran idea. Fer una residència implica molta responsabilitat. Ara percebo que plantegem un canvi de paradigma i hi ha l’oportunitat de compartir. Entenc el teatre de manera col·lectiva a partir de l’escolta.

Dubto que, a la gent, avui li agradi que el teatre parli del confinament. Potser, en tot cas, com a metàfora que es transformi en un despertar col·lectiu. Ara ens toca escoltar. Ens toca cuidar-nos i sentir-nos cuidats.

La nostra meta ha de ser la de tornar a trobar-nos, la de digerir junts un tema, sigui en una sala o a l’aire lliure. Estem en un moment excepcional però no el podem limitar a monòlegs o tecnologia. A la vida, avui, no hem pogut acompanyar malalts ni tan sols a morir. Ha estat així però no ha vingut per quedar-se. Ens anirem adaptant fins que ens puguem tornar a trobar en un lloc.

M’encantaria quedar-me a viure a la Beckett. Amb l’autoria resident, sento que una part de mi s’hi quedarà per sempre. Però entenc que l’energia ha de fluir i ens hem de moure per generar coses boniques i donar espai a les noves veus.De totes maneres, l’autoria resident de la Beckett implica una vinculació d’una temporada només... Quant a tempos, penso que està molt bé per donar espai a noves veus, no?

El primer és ser conscient que s’és un privilegiat. És grotesc que siguin els homes que ens diguin a les dones com hem d’actuar. Passa el mateix amb el racisme. El primer que hem de fer és escoltar, prendre consciència i fer revisió, admetre si hem tingut actituds inapropiades. A Twitter hi ha una violència que ens fa molt mal. Ens estem acostumant a fer de polis de balcó del coronavirus. Hem d’abordar els assumptes amb més reflexió.

Avui la cultura i el teatre són elitistes. Ho hem de reconèixer i hem d’aconseguir que sigui col·lectiu, que ens integri a tots. Escoltant-nos podem arribar a l’autocrítica des d’un altre lloc.

Una cosa no té res a veure amb l’altra. També en el futbol hi ha hagut abusos denunciables. Però està molt bé que hi hagi clubs a Lleida. Hi ha una veu artística molt forta a Lleida. El que hem de vigilar és que no es produeixin les circumstàncies que fan possibles els abusos. Com uns castellers quan puja un castell, les responsabilitats són de tots però molt diferents. Hem de denunciar les persones responsables d’un abús per evitar que segueixi passant i alhora preocupar-nos per unes determinades dinàmiques de grup que ho permeten: els terrenys estan abonats. Lleida no és un cas aïllat.

Es complementen. El Polònia m’aporta rapidesa, valentia, desimboltura; m’ha demostrat que moltes coses són possibles si tothom està centrat en la tasca.

El poder de generar pensament, autocrítica i intel·ligència que té la sàtira passa per sobre.