Opinió

opinió

Ens cal la sobirania plena

El que toca és deixar de banda les febleses i el servilisme estèril en relació amb Madrid, i forçar un canvi radical de rumb

En vista de la penosa representació que ens ofereix l'Espanya jacobina i inamovible de sempre, de la qual tant els polítics del PSOE i del PP com els magistrats polititzats del TC són els màxims exponents, és evident que el divorci entre la Catalunya que encara voldrien doblegada i l'Espanya poc democràtica i borbònica que des d'aleshores creu que pot mantenir intacte el tracte despòtic i el dret de conquesta del 1714 és ja irreversible i cada cop pren més consistència en la societat catalana, tant, que fins i tot sobrepassa la sovint limitada visió d'alguns dels polítics de casa nostra.

En el difícil context actual, potser el que és més preocupant no és només que els polítics no s'esmercin prou a consensuar les polítiques econòmiques que ajudin a fer front a la crisi mundial que ens afecta de manera especial, sinó que molts dels de casa nostra continuïn sent miops davant els continuats menyspreus dels esmentats polítics i magistrats espanyols que, amb els quatre anys que fa que dura el lamentable espectacle del TC per consensuar una sentència, pel que s'ha palesat volen retallar, encara més, allò que, un cop aprovat pel Parlament de Catalunya, fou validat posteriorment amb notables retallades pel Congrés dels Diputats i ratificat finalment en referèndum pel poble català. Aquesta actitud sistemàtica d'hostilitat dels diferents poders espanyols hauria de ser suficient per fer obrir els ulls a la nostra classe política, i veure, definitivament, que ja no s'hi val a mantenint la vergonyant política de fer la puta i la Ramoneta que habitualment apliquen al Congrés dels Diputats i en les polítiques que ens afecten, però que l'origen del debat i d'interès són qüestions que, essencialment, beneficien el centre peninsular. Ara el que toca és deixar de banda les febleses i el servilisme estèril en relació amb Madrid, i forçar un canvi radical de rumb.

És l'hora, doncs, que els partits dits catalanistes demostrin que el seu màxim interès és fer viable el que és més important per a un poble quan aquest, com Catalunya, és permanentment menyspreat per qui creu que té el dret de tenir-lo esclavitzat: aconseguir l'alliberació i la plena sobirania nacional. Ha arribat l'hora que CiU deixi de jugar a ser el pal de paller de la política folklòrica i de fireta, i que deixi també de preocupar-se bàsicament pels interessos econòmics del seu electorat, i passi a fer política d'estat (català, naturalment). Ha arribat l'hora que el PSC manifesti clarament si opta per l'utòpic estat federal (vinculat a una Espanya que mai no ha tingut vocació federalista) o per un estat independent i sobirà, avui molt més factible que el federalisme. De la resta de partits de l'actual ventall català, només ens resta fer esment a Esquerra i Iniciativa, car els populars i fins i tot els de Ciutadans són els genuïns representants de l'espanyolisme més ranci. Esquerra ha de liderar el camí vers la independència, però ha de fer-ho sense fissures internes ni actituds dubitatives o poc convincents que desorientin l'electorat. Iniciativa, finalment, ha de deixar de somiar el federalisme i apostar decididament, només, pels interessos de les classes populars catalanes, i aquestes, sens dubte, es veuran definitivament complagudes quan Catalunya no depengui d'Espanya!

Potser també ha arribat l'hora que la societat civil catalana, juntament amb els partits d'indiscutible vocació catalanista, s'agrupin i s'organitzin com al seu dia els catalans i catalanes van fer per mitjà de l'Assemblea de Catalunya. Aleshores fou per reclamar «llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia» i avui caldria que fos per reivindicar i conquerir la plena sobirania nacional... D'arguments, no ens en falten. A banda de les humiliacions i vexacions permanents esmentades, tenim un factor extraordinàriament positiu que ens proporciona una font difícilment titllable d'independentista com és La Vanguardia, la qual, segons una enquesta publicada recentment, parlava d'un 37% dels catalans i catalanes que veurien bé que Catalunya fos un estat independent (això sense propagandes institucionals ni de cap mena...).

D'altra banda, una veu no catalana però sí que notablement autoritzada com és la del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Arroyo, a part d'afirmar que el Constitucional no està legitimat per pronunciar-se sobre l'Estatut de Catalunya (qüestió no degudament esgrimida pels nostres líders), reconeix que existeix «un risc molt seriós d'allunyar Catalunya d'Espanya» per raó del tracte impropi a què Espanya sotmet Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia