LA GALERIA
Cinema des del llit
Aquests dies que tot semblava somort, gràcies a les plataformes he vist un munt de pel·lícules. He reculat amb les pel·lícules italianes de gent com Dino Risi, Federico Fellini, Mario Monicelli, Pietro Germi o Luigi Comencini i actors com Vittorio Gasman, Alberto Sordi, Renato Salvatore, Adolfo Valli, i tants i tants d’altres. Diuen que en una ocasió quan algú va mencionar Itàlia a Orson Welles, va respondre: “Es refereix a aquell país amb cinquanta milions d’actors, i tots excel·lents?” He revisat aquell gran cinema dels qui van fer un vaffanculo al dogmàtic neorealisme i es van dedicar a la realitat sorneguera. He vist i revisat títols com Todos a casa, Rufufú, La escapada, La gran guerra, Amarcord i la seva cara fosca Los inútiles. He rigut de nou com feia temps que no ho feia. Més que somriures, em provoquen rialles. També he revisat cinema més actual, com el cinema que fa l’austríac Michael Haneke. He vist Fanny Games i La pianista. De la primera hi ha un remake nord-americà, molt inferior a l’original. A Haneke li agrada dur l’espectador al límit. Ens fa sentir el dolor d’una família assassinada després d’un segrest torturant comès per dos joves que es diverteixen. Hi ha seqüències que fan posar la pell de gallina, com una que la càmera resta immòbil durant més d’un minut enfocant un home lligat a una cadira amb la cama trencada i el seu patiment. Ens mostra el mal absolut, sense escletxes. No recordo cap pel·lícula que em provoqués tantes ganes de venjança com aquesta. Al final sembla que ho vulgui arreglar amb un discurs sobre realitat i ficció com havia fet tants anys abans Fritz Lang amb el malson d’Edward G. Robinson a La mujer del cuadro. La pianista planteja un altre límit, l’explosió sexual d’una dona de mitjana edat, reprimida, vestida com una monja i soltera. L’escena en què es tanca en la cabina d’un sex-shop per mirar porno mentre olora un mocador de paper usat que ha rebuscat a la paperera, és potser el menys eròtic que he vist al cinema, inclosa Marcelino pan y vino. Haneke provoca un cert malestar, una sensació insana, com algunes pel·lícules de Polanski, Scorsese, Ferrara o Cronenberg. Recordo que amb el meu amic Ramon Sargatal vàrem anar al Tívoli a veure Taxi Driver. Ens va consternar des de les primeres imatges amb el fum del cotxe fins a l’explosió violenta d’en Travis. Per acabar d’arreglar-ho només trepitjar les Rambles, era de nit, vam presenciar una baralla amb un noi ple de sang mentre un altre ens deia: “Eso le ha pasado por chivato.” La ficció es feia realitat.