Llengua de diari

“Propongo que la RAE (Real Acadèmia de la Lengua Española) elimine algunas palabras. Imposible. Increíble. Inimaginable.” Ho ha escrit Núria Escur (La Vanguardia, 30/05), a qui llegim amb interès i és Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme. I què posa la “traducció” catalana del diari comtal (del comte de nuevo cuño): “Proposo que la RAE elimini algunes paraules. Impossible. Increïble. Inimaginable.” És a dir, que el diccionario de la RAE elimini mots catalans que, és clar, no hi surten. Si la “versió” catalana de la columna fos ben feta –o si l’hagués fet ella–, en lloc de RAE hauria d’haver dit IEC (Institut d’Estudis Catalans). D’exemples semblants a LV i a El Periódico, mil. Què els passa sistemàticament? Doncs que Escur i la majoria d’articulistes d’opinió, pel que cobren, per mandra o per desconsideració a la llengua catalana, fan la columna només en castellà. Aquestes peces tenen voluntat d’estil, però només vetllen aquest art en espanyol; l’oferta “catalana” no els mereix cap respecte i surt segons la “tradueix” una màquina i la “repassa” algun “expert”. Escur, és clar i de més, a la versió catalana no cita El perfum (Grup 62) de Patrick Süskind, o Tres dones (Més Llibres) de Lisa Taddeo: esmenta El perfume, o Tres mujeres de l’edició alfa, l’espanyola. Molt pocs, a l’oferta espanyola premium, evidencien, al revés, en quin idioma han pensat l’article i que atenen les dues versions: “Cada vez que escribía una palabra empezada por las letras t , e , m el teclado pre­dictivo activaba un mensaje comprometido: «T’estimo molt»” (01/60). “Tranquil·la que mi tía María le dijo a mi abuela Paula” (11/05). “Hereda el solitudinario nombre de Mila” (30/05, de la novel·la de Víctor Català). “Cuando se cabreaba (ella dice «s’empixonava») decía «Càsum Cristina puta»” (30/05)... Són moments periodístics de Màrius Serra que, com fa l’amic Antoni Puigverd, ha d’autoversionar-se per ajustar-se amb dignitat a cada llengua. La lectura de LV “catalana” ensenya que són pocs. El català a can Godó i a EP és residualitzat malgrat l’aparença d’oferta bilingüe. És minimitzat a llengua B respecte de la llengua A, el castellà. L’una tancada al celler del raval mentre l’altre rep al saló central de la city. Un tapabruts per enganyar el lector de bona fe i que ajuda a amplificar la gran mentida oficial, la de la Generalitat: la llengua catalana millora, l’entén tothom, la “pot” parlar un no sé quants per cent, el que no ho fa mai o, si se li escapa, recorda el gallec de Núñez Feijoo.