Energia de periodista

Amb en Manuel Cuyàs –ai, Manel, que jove que has marxat!– vam treballar més de vint-i-cinc anys en aquest diari, però, curiosament, amb ell gairebé sempre vam fer teletreball, per dir-ho d’alguna manera. Jo en una redacció, a Girona, i ell, primer a Mataró i després a Barcelona. Crec que només vam coincidir un temps, curt, a principis dels dos mil, quan entre els dos vam portar les pàgines d’informació general que anaven a les diferents edicions que llavors feia El Punt. Una relació, doncs, bàsicament telefònica. Llavors no hi havia WhatsApp, ni Zoom, ni Jitsi, ni cap d’aquestes eines que ara mateix permeten que aquest diari que tenen entre mans el fem tots des de casa nostra i amb la redacció buida.

Una relació telefònica, però diària. Per comentar indicacions comunes a la portada, per encarregar-li una crònica o, simplement, per fer-la petar de cinema –afició comuna– o del que fos. En Manel era un conversador amb qui podies comentar qualsevol tema. Quan ens vèiem en persona, bé a Girona, bé a Barcelona, sovint el diàleg era un monòleg seu. Explicant qualsevol anècdota, rondinant sobre qualsevol cosa que no li agradava o, últimament, lamentant haver hagut de deixar la feina diària a la redacció més aviat del que ell hauria volgut. Era un monòleg perquè a mi també m’agradava escoltar-lo i que m’expliqués, per exemple, quan va veure aquella o aquella altra pel·lícula, o tot d’històries de quan va treballar en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, ell, a qui no li deien res els esports.

D’aquesta època en presumia quan explicava que va coincidir en un ascensor amb el gran jugador nord-americà de bàsquet Michael Jordan, a qui no va reconèixer. “Érem els dos sols i en Jordan se’n feia creus que no li demanés cap autògraf o que, ni tan sols, li hagués dit res”, explicava entusiasmat.

Una pinzellada més d’un home polièdric i molt culte, i, sobretot, un periodista d’energia, com cada cop en queden menys. Descansa en pau, Manel.