Ho sabran fer bé?

Aquesta pandèmia ens ha deixat a tots noquejats i atordits, per inesperada i per intensa. No estàvem preparats. Ningú ho estava. Ni ens imaginàvem que amb tan poc temps un virus es pogués escampar com ho ha fet i destruís tantes vides i malmenés tant la nostra economia i la mundial. De fet, la pandèmia ha arribat en un moment econòmic que ja per si mateix es presentava complicat perquè a banda de la desacceleració teníem pendents reformes importants i en el món s’estan produint uns canvis que ens afectaran plenament. El canvi del model energètic per anar cap a un de més net i sostenible afectarà sector econòmics clau i que hauran de fer una transició ordenada i ràpida que requerirà molts recursos econòmics i molta innovació. El sector de l’automòbil és un dels més sensibles i atesa la importància que té per tot l’entramat industrial català, pel seu pes en el PIB, per l’ocupació i per les exportacions, ens és d’extraordinària transcendència. També teníem el sector del turisme, que requeria repensar-lo per fer-lo més competitiu i molt més sostenible. I, finalment, un altre repte que tenim: fer un esforç gegantí per reindustrialitzar-nos perquè el pes que té la indústria en el PIB sigui molt més gran. Un teixit empresarial molt més competitiu i molt més enfocat a créixer en dimensió atès que el nivell de les nostres empreses mitjanes és excessivament petit. Al final, és molt important per al nostre país tenir tres o quatre grans multinacional capdavanteres. Tots aquests objectius, que són imprescindibles, no s’assoleixen d’un dia per l’altre, però s’hi ha de treballar.

No m’agrada que Catalunya hagi tingut només tres presidents –Pujol, Mas i Maragall– que hagin recorregut tot el món amb empresaris i gent de cultura per promocionar-nos i captar noves inversions. Es reunien amb els màxims responsables de les grans multinacionals. Es reunien amb governs. Feien conferències en cambres de comerç i en fòrums econòmics de tot el món, fins que amb el president Montilla, per raons òbvies, es va deixar de fer aquesta important feina.

Aquella època no ens feia vergonya presentar-nos i mostrar-nos com a business friends i sabíem la importància que tenia per a nosaltres que una multinacional s’establís aquí. I també dubto, això ja és una opinió meva, que bona part de les empreses que van canviar la seu social ho haguessin fet. I si ho haguessin fet, la majoria ja haurien tornat.

La CEOE a Madrid, on sinó, es mou i reuneix les grans empreses de l’Íbex 35 per fer plans per impulsar la recuperació amb les ajudes de Brussel·les. La majoria són les empreses acostumades a fer negocis amb l’ajut del BOE i d’avals de l’Estat que acabem pagant. I, si no vigilem, aquesta recuperació pot beneficiar només Madrid. Sincerament, jo no veig el conseller d’Economia, Pere Aragonés, ni el seu equip capaços de mobilitzar ningú i liderar projectes per impulsar la recuperació i poder-les presentar a Brussel·les.

El problema d’ERC d’aquests darrers temps és el discurs dels seus líders, que són d’un sectarisme econòmic important i inspiren poca confiança, i, si per desgràcia hi afegim el comuns de l’Ajuntament de Barcelona, podem entrar en una decadència important. Si ens fixem amb el seu ideari observarem que, quan van curts de diners, el primer que fan és incrementar impostos i posar noves taxes, que sovint perjudiquen l’economia; mai miren l’altra banda del pressupost per retallar despeses ni per fer reformes per tal que les administracions siguin eficaces, amb una dimensió justa, tecnològicament preparades i desburocratitzades per evitar duplicitats. L’eficiència administrativa repercuteix directament en l’eficiència econòmica i empresarial i ara és el moment de fer-ho. Ho sabran fer?