Alarmats

Ja tenim aquí la “nova normalitat”. L’estat d’alarma agonitza, però l’alarma es manté més viva que mai en un Estat que fa pudor de podrit. N’hi ha per estar alarmats. Rebufen les clavegueres i pretenen que ens tapem el nas i ens buidem el cervell. No podem pas dir que ens sorprengui el que diu l’informe de la CIA, del gener del 1984, ara desclassificat, en què s’explica que Felipe González, aleshores president del govern espanyol, estava d’acord amb la formació d’un grup de mercenaris sota el control de l’exèrcit per combatre els terroristes al marge de la llei; en fi, que González era el senyor X dels GAL, cosa que ell sempre ha negat i que els tribunals mai no han sentenciat. No, qualsevol ciutadà mínimament informat a l’època podia saber el que ara hem reconegut pels papers dels serveis d’intel·ligència americans. Només calia llegir els mateixos diaris que llegia l’informador. El problema no és tant el que s’hi diu, que també, sinó el silenci còmplice, fins i tot el menyspreu, amb què han reaccionat els responsables dels partits que han governat Espanya els últims quaranta anys. No hi ha voluntat de fer net i es va acumulant la porqueria sota l’estora. Aquesta és, lamentablement, la veritable “Marca Espanya” de la transició i no la que venien Josep Borrell i Irene Lozano a preu d’or: amagar les vergonyes de l’Estat a costa de la seva credibilitat democràtica. És la factura que estan disposats a pagar el PSOE i el PP, ara amb la inestimable col·laboració de Vox, que mantenen la tradició i avui es neguen a investigar els negocis bruts de la monarquia espanyola amb el vergonyant argument que no pertoca al Congrés controlar els negocis del rei. Quina barra! La impunitat de la casa reial és un corc per a la democràcia espanyola. Un corc que els partits grans estatals alimenten amb decisions inexplicables per a cada vegada més ciutadans, com ara negar-se a saber, només a saber, com ha pastat la seva immensa fortuna el rei emèrit. Ai, la “nova normalitat”. N’hi ha per estar alarmats.