Mascaretes fora

L’independentisme no està en el seu millor moment, principalment perquè l’Estat li té posat el genoll al coll i, en aquesta situació, no tots els independentistes actuen igual. Això no treu que tots ells continuïn apostant per la república catalana independent com la millor alternativa possible per a la bona salut del país i el benestar dels seus ciutadans. Entre altres coses perquè formar part d’Espanya i dependre de Madrid és cada dia que passa més “invivible”, utilitzant l’adjectiu que aquesta setmana hi posava l’exvocal del Tribunal Constitucional Joaquín Urías. El jurista parlava del moviment del sector ultraconservador del TC, forçant un ple per debatre la proposta de Vox de retirar l’escó a la trentena de diputats (d’ERC, JxCat, Bildu, CUP i Podem) que van utilitzar fórmules –diguem-ho així– contestatàries d’acatar la Constitució. En qualsevol democràcia decent, no perdrien ni cinc minuts en aquest tema i en farien via de veure els recursos d’empara dels presos polítics catalans contra les seves sumaríssimes sentències per l’1-O al Tribunal Suprem. Un Suprem que acaba de situar-se al marge del dret europeu, ignorant la decisió del Tribunal de Justícia de la UE que avala Carles Puigdemont i Toni Comín com a europarlamentaris a tots els efectes sense necessitat de passar per Madrid. L’Espanya democràtica que als anys setanta somiaven divisar més enllà de la Transició, per exemple els votants del PSC, no era la d’aquest Tribunal Constitucional, ni la d’aquest Suprem, ni tan sols la d’Iceta, Granados i companyia, que aquesta setmana han fet l’estruç davant dels documents desclassificats de la CIA que confirmen Felipe González com el “señor X” dels GAL. Tampoc era l’Espanya d’un rei que pot enriquir-se a discreció amb negocis bruts, il·legals o corruptes, perquè ningú li ho impedirà, ningú el jutjarà, ni tan sols l’investigarà i, a sobre, vetaran el parlament que gosi abjurar d’ell i la monarquia o treure-li els draps bruts. A aquesta Espanya fa temps que li ha caigut la careta i es mostra tal com és. Un altre exemple d’aquesta setmana: la prohibició d’utilitzar el català en les comunicacions entre València i altres comunitats de parla catalana. Perquè del que es tracta és de dividir el català, d’arraconar-lo i finalment de substituir-lo, i ja tan se val que es noti la intenció si s’aconsegueix l’efecte.