D’equidistàncies i neutralitats

La inefable equidistància, la santificada neutralitat estenen, com una aranya, les seves teles arreu. Tela suau, sedosa, inodora i, naturalment, asèptica. Ments benpensants, amb olor de santedat, presenten l’equidistància com a valor màxim, el següent a la canonització. La justícia els importa ben poc; la seva dèria és igualar. No admeten el més ingràvid bri de pols que desequilibri la balança. L’agulla sempre, doncs, en el centre, impertèrrita. Parlen de les dues Espanyes i, en referir-se a la guerra civil, igualen –¡només faltaria!– la repressió patida en les respectives rereguardes. Per a aquests exquisits neutrals, partint de les barbaritats de Badajoz i Paracuellos i atorgant exacta equivalència a les respectives i execrables matances, extrapolen tan salvatges episodis i els generalitzen a tota la repressió patida per ambdós bàndols. S’inventen així una nova justícia consistent en igualar-ho tot, negligint que no hi ha pitjor injustícia que tractar igual allò que és desigual.

Perquè no pogué ser més desigual la repressió franquista i la republicana, que no comparteixen res més en comú que la seva tenebrosa crueltat.

Les enormes desigualtats entre l’una i l’altra rauen en:

a) La seva duració. Mentre que la repressió republicana fou molt intensa durant els 4 o 5 primers mesos de la guerra, després fou molt més limitada, concentrant-se bàsicament en l’anomenada cinquena columna. La repressió franquista, en canvi, fou igual d’intensa, però incomparablement més llarga, abastant tot el període de la contesa i fins als anys 50 de la postguerra.

b) Les molt diferents característiques. La repressió republicana, executada en gran mesura per anarquistes, va tenir, aprofitant el buit de poder, caràcter explosiu i incontrolat. La franquista, en canvi, fou sistèmica i amb afany d’aniquilació de la classe obrera i intel·lectual (els militars africanistes aplicaren les mateixes tècniques d’extermini utilitzades contra la població indígena de les colònies d’Àfrica, delegant també la “neteja ètnica” en la Falange i els carlins).

c) El nombre d’assassinats fou molt superior en el bàndol franquista, en una proporció per sobre del 3 a 1.

Heus aquí el galdós paper que protagonitzen els ínclits equidistants, els exquisits neutrals, aquells a qui Gabriel Celaya dedicava allò de “maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales”. El mateix, en definitiva, que segles enrere deia el Dant a la Divina Comèdia (“quel cativo coro degli angeli...”), enviant prop de l’infern els àngels neutrals, o sigui, aquells que no varen prendre partit en la lluita entre Déu i Llucifer.