Optimisme alimentari

La mare, que desitjava anar al cel (i allà sia), va morir a 93 anys fa un parell de mesos. Pocs dies abans em va demanar crema facial, com solia fer quan el pot se li acabava. “S’ha de fer goig, de més que surto a fer una volteta i el sol, ja se sap, pot ser dolent per a la pell...” Sempre em va fascinar aquesta actitud tan coqueta i positiva, que en diuen de l’optimisme. Encara que la raó digués que, entomant la vida així, l’Angelina semblava que aspirés –no era el cas– a viure els anys de Matusalem.

L’actitud de la mare s’assemblava molt a la dels predicadors del que anomenen “menjar sa”: escoltant-los els sermons diríeu que ells, i els addictes a les benaurances que proclamen, no s’han de morir mai. Ço que els manaments messiànics que dispensen no solen ser pas ni coherents amb la filosofia que promouen, ni de bon circular pels viaranys que proposen: quan recomanen aliments tropicals ignoren, és clar, la geografia; obliden que som animals de costums i que un adult normal sol tenir un paladar construït de gustos –i disgustos– per determinats plats; no compten amb la butxaca/armilla del públic, ni amb les possibilitats reals que permet la inèrcia alimentària corrent ni l’oferta restauratòria... La seva estrella d’orient és “dieta equilibrada” que, seguida de “vida sense excessos”, forma el mantra pretesament infal·lible per gaudir (?) d’una “vida sana”. L’equació inclou el catàleg d’ingestions preferents que aplanen el camí d’accés al nirvana –més aviat al purgatori– terrenal: cereals integrals, “peces” de fruita (fins fa poc ningú qualificava la fruita de “peça”), choclo (com el blat de moro de casa, però fa “modern”), mandioca, papa i batata (aconsellar patata i moniato els allunyaria de l’exotisme), en fi: aliments “km 0”. Les modalitats del pa d’àngel celestial solen concloure amb les amenaces dels dimonis dietètics: aliments “processats” (una altra novetat adjectival), sucres, carns vermelles... Delir-se per carn vermella processada és un símptoma diàfan de presuïcidi. Els vegetarians, i encara més els vegans, apugen el llistó: consumir mel, ous i llet és, creuen, explotar laboralment les abelles, les gallines i les vaques. (–Dr, amb aquest règim faré més anys? –Nooo, però la vida se li farà molt llarga...)

Tots plegats qui sap si –com la dermis de la meva mare– es conservaran indefinidament, però pel cap baix aquesta mística els facilitarà èxtasis com els de santa Teresa, que, segons Bernini (Santa Maria della Vittoria, Roma), venien a ser ben bé iguals que els orgasmes.