A la tres
Sense demora
No deixa de ser entretingut (periodísticament parlant, és clar) tot aquest embolic entre JxCat i el PDeCAT amb aquesta guerra de manifestos pel mig. Diumenge, els presos polítics de JxCat, amb l’aval del president Puigdemont, feien públic un manifest en què es proposava que aquest moviment s’articuli com a partit al marge del que pugui fer el PDeCAT. I que “sense demora” (em fa gràcia, això de “sense demora”, després de tants mesos de demora) s’ordeni de nou tot aquest espai polític a l’entorn del lideratge de Puigdemont sense quotes ni peatges previs. Poques hores després, i després que el manifest puigdemontista –per dir-ho d’alguna manera– ja hagi obtingut cap a 3.000 adhesions, va aparèixer un nou manifest. Aquest cop, de càrrecs electes del PDeCAT que carregaven contra “el pensament únic” dels afins a Puigdemont. Vaja, que s’oposen a la dissolució del PDeCAT en favor de la marca Junts per Catalunya. Probablement ha passat el que havia de passar: que en un moment o altre aquest nou espai (en part postconvergent, però no només postconvergent) s’havia de reordenar. Hi ha qui ho presenta com una guerra entre dos bàndols convergents. Potser sí, no ho sé. Però a mi em sembla que el que hi ha és un espai més gran que això –i, insisteixo, no tot provinent del món exconvergent, o postconvergent, o com se n’hagi de dir– i que el que ara es discuteix en el fons –i ningú no ho diu del tot– és cap on es va i amb quins lideratges. Puigdemont –i Jordi Sànchez, i els presos, i la Crida–, amb el que han dit i amb el que estan fent aquí, a Europa i a l’exili, em sembla que ja l’han deixat clara, la seva posició davant l’andanada de l’Estat. Han deixat de creure-hi, en l’encaix de Catalunya, ni que hi hagi una mesa de diàleg pel mig. I això potser, segur vaja, genera algunes incomoditats en un espai tradicionalment més acostumat a fer allò que en deien la puta i la Ramoneta. Pascal i uns quants ho han resolt anant-se’n. I ara d’altres hauran de decidir si se’n van quedant-se al PDeCAT, que és una manera d’anar-se’n, o s’integren a la proposta i el PDeCAT té alguna cosa a dir en aquest moviment. És una llàstima que tot aquest espai no sigui capaç d’entendre’s. Però potser és que ha de ser així, i que més absurd seria allargar-ho. Veurem.