Un pla industrial per a Catalunya

La indústria a Catalunya apareix a principis del segle XIX. Fins aleshores, les activitats comercials eren les que dominaven, ja que Catalunya no tenia –i no té– indústria bàsica: comprava les primeres matèries a l’Estat i les manufacturava –activitat industrial– per vendre-les. Les tasques i la producció agrícoles i els serveis bàsics complementaven aquelles activitats. Les industrials van passar al davant de les anteriors al segle XX amb la indústria tèxtil com a capdavantera. Aquesta va ser el primer sector industrial català fins al 1968. Amb la liberalització econòmica, la indústria catalana es diversifica força, de manera que avui és impossible identificar l’economia catalana per un sector industrial determinat.

L’economia industrial del segle XX crea, en el món més desenvolupat, les grans empreses que cotitzen a borsa i que treballen en un mercat mundial. Catalunya perd la seu de les grans empreses i les que crea se les emporta Madrid. Tot i això, les empreses mitjanes que queden fan força goig, però la seva producció es ven a les grans. S’ha vist prou amb el tancament de la Nissan, en el qual el nombre de treballadors de les empreses proveïdores catalanes superava el de l’empresa matriu.

Hi ha subsectors, en canvi, en els quals Catalunya es pot moure amb la mateixa agilitat que els altres i fer-se més gran, sempre que vulgui, és clar. En aquest sentit, l’empresa familiar és un inconvenient, ja que acostuma a tenir un límit, que són els recursos dels socis. A Madrid, en canvi, hi ha empreses que es creen amb la intenció d’anar a borsa tan aviat com puguin. Ser capital de l’Estat i jugar a golf amb un ministre crea una cultura diferent. Anar a borsa suposa no posar límits a l’expansió i buscar recursos de tercers que no tenen res a veure amb els fundadors i amb els quals la societat sigui sovint anònima en el sentit estricte de la paraula.

En aquest moment hi ha més empreses catalanes que es mouen en el sector serveis que en l’industrial, però encara podem trobar-ne algunes d’industrials que es mouen bé pel volum i per la voluntat d’expansió en el terreny internacional. Podríem citar la indústria alimentària, la farmacèutica, la de components, la Grifols –que és un cas únic– i alguns subsectors més. Quin futur tenen totes elles? Un pla industrial permetria veure quines tenen futur i les que no en tenen; les que ja es troben bé com estan i les que volen anar a més, les que mereixen ajuts de l’administració –administratius molt sovint– o aquelles que només cal esperar que se les cruspeixi una empresa estrangera.

La generació dels nostres avis i dels nostres pares va ser bona per a la indústria: la meva (1960-2000) ha estat de nivell mitjà, amb moltes empreses que s’han ensorrat, s’han venut o s’han cansat de treballar i han deixat que l’empresa s’ensorrés a poc a poc. La generació actual, en canvi, que jo anomeno generació digital, està donant mostres de talent i capacitat de primera línia, sempre que no li posin obstacles administratius o legals i que sigui escoltada per les autoritats. Amb el pla es marcaria quin pot ser el futur industrial de Catalunya. El podria fer el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, però també està en les mans dels serveis d’estudis del Foment del Treball, de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació o de CaixaBank. Gràcies a Déu, tenim magnífics economistes.