El futur que ens espera

En un discurs que va pronunciar en el decurs d’un debat parlamentari el 1868, John Stuart Mill va emprar per primera vegada el mot distopia com a antònim del mot utopia emprat per Thomas Moro en el seu famós llibre titulat amb el mateix nom i que dibuixava una societat fictícia ideal. De fet, etimològicament el mot utopia voldria dir “el lloc que no existeix”, mentre que distopia vindria a dibuixar una utopia negativa que se sustenta en termes totalment antitètics als d’una societat ideal.

L’historiador Neil Howe junt amb el seu col·lega William Strauss (que van encunyar el terme millennial) fa anys que van fer un estudi, que plasmaren en un assaig el 1991, aterridor. Van predir la crisi del 2020 remarcant que aquest serà un període molt perillós en la història. Van estudiar les crisis dels Estats Units des del 1584 i van trobar una sèrie de constants que permeten explicar l’evolució històrica a través dels canvis generacionals. El 2020 ens trobaríem en el moment àlgid d’un d’aquests períodes de crisis que podria caracteritzar-se per l’increment dels populismes i la conflictivitat social. És a dir, en una mena de distopia.

La Covid-19 i totes les seves conseqüències sanitàries, socials i també econòmiques, ens han mostrat que molts dels postulats que fins al 13 de març ja es començaven a advertir, s’han confirmat plenament. La globalització, que ha ajudat a sortir de la pobresa a milions de persones al món, també ha provocat efectes indesitjables, i molt greus. Occident, on teníem un sistema democràtic i social envejable, avui està en una greu crisi de subsistència.

Fins al 9 de novembre del 1989, que vam contemplar sorpresos la facilitat amb què queia el mur de Berlín, encara pensàvem que era una victòria de l’economia de mercat i les democràcies liberals i no posàvem atenció en el que passava a la Xina. Allà ens han ensenyat que l’economia capitalista, la més capitalista de totes, era perfectament compatible amb un règim de dictadura comunista, i és a partir d’aleshores que el triomf de les democràcies liberals que predeia Francis Fukuyama es va esfondrar i hem entrat en una època en què la democràcia està en retrocés a tot el món.

Europa, amb encara a mig fer la unió que ens hauria de permetre defensar-nos d’aquesta distopia i dels grans gegants econòmics i militars, com diu la cancellera Merkel, tampoc estava preparada per a una crisi tan greu com la de la Covid-19.

Aquesta pandèmia podria ser-nos una gran lliçó, tràgica i dolorosa, que ens faci rectificar i accelerar una integració europea, encara que sigui pel sol fet de supervivència. L’enfrontament entre els EUA i la Xina és una altra evidència de la nostra feblesa, puix hem de fer molts equilibris i no podem desplegar les nostres polítiques geoestratègiques. Som massa dependents d’ambdós. Des de fa molts anys, a Europa no hem tingut líders polítics ni estadistes i, amb una deixadesa sense precedents, hem deixat en mans de la Xina el control de productes i tecnologies estratègiques, i ho hem vist en fets tan rellevants com és la producció d’elements sanitaris vitals. Deia l’editor internacional del Financial Times David Gardner a La Vanguardia: “El 90% dels antibiòtics que prenem ja depenen de la Xina.”

La pandèmia ens ha servit per veure tot el potencial tecnològic, militar i farmacèutic de la Xina. Hem vist el desplegament intensiu de la tecnologia per controlar la societat, amb tecnologia pròpia, i aquesta setmana passada van llançar el darrer satèl·lit per tenir plena cobertura pròpia de navegació, conegut aquí pel GPS xinès, una fita en què la UE treballa des del 2016, amb el sistema de navegació Galileu, però que encara no hem estat capaços de completar.

Tot i que amb retard, potser haurem entès que igual que vam donar subvencions abundants a moltes empreses perquè és deslocalitzessin cap a la Xina, ara és el temps de revertir-ho i potenciar la seva tornada. I ajudar nous projectes de futur, i procurar que tots els subministraments estratègics siguin creats bastant més a prop d’allà on faran falta. I que la inversió en R+D+I ja no és un esquer dels polítics per quedar bé, és una urgència de país.