Keep calm
El futur del català, de nou
En una situació d’igualtat entre les dues llengües, el debat em semblaria prescindible, fins i tot ridícul. Però no és el cas
La incapacitat de decidir alimenta la tendència a eternitzar els debats. Els catalans en devem ser especialistes. Em refereixo ara al debat etern sobre el futur de la llengua. Dilluns es va estrenar a TV3 la sèrie Drama, una comèdia que s’autodefineix com a “canalla”, especialment enfocada a mil·lennistes i la generació Z, generacions que em fa l’efecte que no miren gaire la televisió, però això ja són figues d’un altre paner. Com que els protagonistes s’hi expressen tant en català com en castellà, ja tenim la polèmica encesa. El bilingüisme. El que es parla al carrer. La realitat. En una hipotètica situació d’igualtat entre les dues llengües, el debat em semblaria prescindible, fins i tot ridícul. Però no és el cas. El català continua essent una llengua minoritzada. Fa només uns dies la Plataforma per la Llengua va fer públic l’InformeCAT 2020, en el qual arriba a la conclusió que estem en situació d’emergència, a partir de l’anàlisi de les 50 dades més rellevants sobre la llengua. I fa una proposta: que el català adquireixi rang de llengua oficial d’estat i superi la condició de cooficialitat actual. Seria una reforma que s’hauria de tramitar al Congrés dels Diputats, tal com va precisar Òscar Escuder, president de l’ONG. No cal dir que les probabilitats d’èxit de tal reforma són nul·les, atesa la composició de l’hemicicle i la tradició de l’Estat espanyol en la protecció de les llengües altres que el castellà. D’això, en fa només uns dies, però fa trenta anys, trenta, la metxa del debat ja estava encesa. Modest Prats, Albert Rossich i August Rafanell publicaven a Empúries El futur de la llengua catalana, llibre plenament vigent avui i altament recomanable. Defensaven que s’havia de possibilitar al catalanoparlant de viure en un model lingüístic no subordinat i disposar d’uns referents culturals autònoms. Deien, els tres filòlegs, que el futur de la llengua depenia d’un projecte polític: “Un projecte polític nou, modern i engrescador.” Trenta anys després, el català en continua depenent. Aquest és el “drama”.
