Final de cicle

El Barça té facilitat per a la nostàlgia i l’autocomplaença. El 2002, s’agenollava en record del dream team, sense fer res per abandonar la vulgaritat; el 2007 s’estimbava contemplant la decadència de Ronaldinho i avui, fa almenys tres anys que planeja sense motor, incapaç d’afrontar el crepuscle del millor Barça de la història i de girar full amb l’ambició de tornar-ho a fer. Sembla que necessiti tocar fons per renéixer. Sembla que no aprengui dels errors. Josep Maria Bartomeu va heretar un projecte i s’ha limitat a estirar-lo, cada cop més fràgil, més insuls i infinitament més car que posar el comptador a zero. I així, anar guanyant batalles i perdent la guerra. Pa per a avui i fam per a demà. Resultadisme pur. Curtterminisme pírric i covard. Un bon dirigent hauria pensat primer en el Barça i hauria generat la catarsi necessària per fer foc nou i evitar la patacada. És clar, un dirigent que pensés en el club tampoc hauria degradat el model que va portar el Barça a ser un referent mundial, ni anihilat la seva direcció esportiva professional, que és la peça clau per vetllar aquest model i mantenir cadascú al lloc que li correspon perquè l’invent funcioni: directius, entrenador i jugadors. El Barça de Messi encara és viu, però fa pena, i no per culpa del millor jugador de tots els temps, sinó per culpa de qui ha permès l’entronització de les vaques sagrades de l’equip per sobre d’entrenadors, de la competència lògica, del pas del temps i, a la fi, de l’interès del mateix Barça i els seus milions de seguidors. Per culpa de qui renova Valverde a la primavera i el fa fora al gener sense tenir clar qui l’ha de substituir. Per culpa de qui fitxa Griezmans a 120 milions la peça quan necessita Ansus i Riquis a cost zero. Per culpa de qui conserva Vidals i Rakitics i obliga a marxar Arthurs per quadrar uns comptes mal plantejats i evitar responsabilitats futures. Per culpa de qui gestiona el club com si no hi hagués vida més enllà del 2021, quan acaba el mandat i se celebraran eleccions. El Barça té jugadors per tornar a ser gran, com els tenia el 2008 o el 2002. El que no té és el lideratge esportiu, ni institucional capaços de provocar aquesta eclosió. Tant de bo els socis l’encertin d’aquí a uns mesos a les urnes i els recuperi.